En l’hora prèvia al partit, un cop coneguda l’alineació de Pere Romeu, generava debat la suplència de Clàudia Pina, que tenia un punt de risc i també d’injustícia perquè l’innegable rendiment durant tota la temporada de la vallesana, màxima golejadora de la Champions, no li era suficient per tenir un lloc en l’onze. El tècnic, a més de tenir a punt Caroline Graham Hansen després d’una indisposició en la vigília, apostava al costat esquerre per Salma Paralluelo, a qui el club havia fet una preparació específica durant mesos que, entre altres efectes, havia aprofitat Pina per anar guanyant presències i mèrits.

Començava el partit, i Alèxia Putellas fallava un penal. Mal auguri, desaprofitar una oportunitat immillorable en una eliminatòria tan potent contra tot un Chelsea. Si el pessimisme tingués espai al Johan, ja hi havia motius per lamentar que aquest any no. Que si no es pot perdonar un penal, que si no té cap sentit deixar a la banqueta una jugadora que manté un idil·li amb el gol, que si això ja no és el que era, que si aquell 1-3 a Montjuïc contra el Madrid ja donava pistes.

A l’hora de la veritat, un altre recital. I, qui ho havia de dir, amb Clàudia Pina i Alèxia de protagonistes. La capitana, fent meravelles a l’hora d’assistir, primer amb tot el mèrit en la passada a l’espai amb la direcció i força precises a Pajor en l’1-0, i després amb una combinació màgica, un últim toc de geni, en el 4-1. Pina, entrant en el minut 66 i fent absolutament de tot. Autora del 2-0 al cap de quatre minuts d’haver entrat, va assistir Irene Paredes en el 3-1 i va completar la festa marcant el quart, per endur-se el player of the match, aquell trofeu que ens podríem estalviar però que veiem cada cop més a tot arreu.

El Barça té raons per posar-hi un punt de prudència aquesta setmana. La més clara, que el Chelsea, en l’anterior eliminatòria, va aconseguir un 3-0 –i tots els gols en la primera meitat– per aixecar el 2-0 del Manchester City en l’anada. Però, si no hi ha un daltabaix, les blaugrana s’asseguraran l’accés a una altra final de Champions diumenge a Stamford Bridge, al mateix escenari on fa un any van aconseguir una remuntada d’impacte per arribar a Bilbao. Lisboa és més a prop. Com ho va ser fa dos anys Eindhoven. O en fa tres, Torí, tot i que va acabar amb derrota. I en fa quatre, Göteborg, on va començar l’idil·li de les blaugrana amb les finals de Champions. El Barça té a tocar la cinquena final consecutiva, un mèrit del qual només pot presumir l’Olympique de Lió, que s’entreveu com a rival, una altra vegada, a Lisboa. No hi haurà les facilitats del viatge a Bilbao, i no es podrà arribar de cap manera a les mateixes xifres, però precisament per com es va gaudir, m’estranyaria que bona part dels i les que van ser a San Mamés no comencessin a buscar, encara que sigui sense pressió, si hi hauria possibilitats d’arribar a Portugal. Perquè saben que valdria molt la pena.

És la normalització de l’excel·lència. Són els resultats, que no es poden obviar ni relativitzar en l’alta competició, però és tot el que desprenen Aitana, Alèxia i companyia. És la força, l’atracció, l’efecte transformador, l’interès d’un projecte amb un recorregut triomfal i durador que és, o hauria de ser, l’enveja d’altres grans clubs que no s’hi han posat, no hi han cregut o no n’han sabut. El Barça té un tresor.