S i bé és cert que les lligues es guanyen en els camps d’equips modestos on tradicionalment el Barça s’hi havia deixat bous i esquelles, no és menys veritat que el partit de Montjuïc que va guanyar el conjunt blaugrana contra el Celta en un dissabte de resurrecció èpic és també un d’aquells enfrontaments que marquen un campionat i un estat de confiança generalitzada. La impressió, tal com va passar amb l’ensurt al camp del Dortmund de la Champions, no obstant això, és que l’equip arriba més justet físicament que no estava al tram final i que les rotacions necessàries es fan cada vegada més complicades de digerir. A la bombonera alemanya es va trobar a faltar el mariscal de camp Íñigo Martínez, amenaçat de targeta i que no hauria pogut jugar l’anada de les semifinals contra l’Inter, i quan va sortir Pedri –el millor migcampista del món i la pedra angular de l’equip– en el segon temps la borrasca es va començar a esvair. Això sí, sort que vam marcar el quart gol al Lluís Companys en l’anada i teníem un matalàs de 4-0. Els precedents històrics amb unes quantes hòsties recents amb la mà ben oberta i el pessimisme congènit innat en la idiosincràsia blaugrana i extensible també al poble català, van provocar pànic. Però durant una estona va estar justificat futbolísticament perquè l’equip va sortir adormit.

Contra el perillós i regenerat Celta –amb el tradicional botxí blaugrana Iago Aspas a la banqueta–que va contraatacar per la dreta com els àngels amb centrades enverinades i va pressionar a dalt amb valentia provocant el caos (1-3), el panorama va canviar quan van entrar al terreny de joc Lamine Yamal –també li convenia seure una mica, la veritat–, i Dani Olmo, que quan no està lesionat és una peça de gran valor, tot i que Fermín està recuperant el seu nivell. Tothom té dret a fallar i els dos centrals que han catapultat el Barça de Flick, Cubarsí i el mateix Íñigo, van cometre errors gens habituals que Borja Iglesias, magnífic sempre dins i fora del camp –un futbolista rara avis que té opinió de les coses i s’exposa–, va penalitzar amb un trio de gols. Un altre factor que remarca que el Barça, que té una plantilla curta, arriba més just és que Raphinha no té l’exuberància que tenia i se’l veu una mica més apagat des de la darrera finestra FIFA. Tampoc era normal que mantingués un to físic i de rendiment tan elevat durant tants mesos. Això sí, dins l’engranatge Barça està més acostumat a atacar per l’esquerra, la seva banda antinatural perquè és esquerrà. De fet, un altre encert posicional del tècnic.

Amb Hansi Flick a la banqueta i la mentalitat que ha inoculat als seus homes, confies en les remuntades perquè l’equip té caràcter de sobres més enllà de l’encert puntual que pugui oferir. La de dissabte serà recordada per sempre més com la del camp de l’Atlético de Madrid. Culmina, a més, una setmana Santa de final fabulós. A pesar del mal partit europeu, tornar a les semifinals de la Champions i veure eliminat el Madrid amb impotència –5-1 en el global i amb un gol regalat pels anglesos– no té preu després d’uns anys de vaques magres. Els fantasmes de la Juve i el Liverpool van sobrevolar per la ment dels culers quan el Borussia Dortmund, el finalista de l’any passat –contra el Madrid–, va sortir com una piconadora. El gol en pròpia porta alemany va temperar els nervis en un moment clau. Allò de la sort dels campions. Valverde va rescatar el Madrid contra l’Athletic diumenge (1-0) en la lliga en el temps afegit com sempre. L’empat hauria permès al Barça allunyar-se de sis punts i començar a sentenciar el campionat. Tot arribarà. El Madrid continua marcant en el temps afegit amb fe perquè la seva història tenalla les cames i la ment dels rivals i els partits se’ls fan llargs. Però ara, en l’època de l’ultra Madrid de Mbappé i Vinícius que s’havia de menjar el món sense baixar de l’autocar, les remuntades les fem nosaltres.