Minut 87. Ansu Fati torna a la banqueta després d’escalfar quasi tota la segona meitat. Han entrat Pau Víctor i Eric Garcia com a últims recursos de Flick per aconseguir els tres punts contra el Celta. Una vegada més, Ansu veu que no tindrà minuts. Frustrat, fa una puntada de peu a la nevera de les aigües, en fa una altra a un esglaó, i s’asseu amb cara de pocs amics. A les xarxes socials i als mitjans, aquestes imatges corren com la pólvora. És inevitable, asseguren alguns, que Ansu s’enfadi; però és inacceptable que reaccioni d’aquesta manera en públic. Les persones que el defensen ho fan amb poc convenciment, argumentant que Flick hauria de tenir més tacte i no fer-lo escalfar si no ha d’acabar jugant.

Tot i que comparteixo que fer puntades de peu no és la solució, la idea que els jugadors han de reprimir els seus sentiments em sembla molt carca i poc sana. En comptes d’exigir-li, a Ansu Fati, que no expressi la seva frustració i que la passi per dins, potser li hauríem de preguntar per què es sent així si no surt al camp. És normal que es senti decebut. Però de la decepció a la fúria hi ha un bon tros. Sembla que Ansu cregui que es mereix més, i que la seva falta de minuts és una injustícia. El problema d’un jugador que pensa així és que queda predisposat a sentir ressentiment, i a respondre de forma explosiva quan les coses van maldades. Seria més productiu si Ansu aprengués de Ferran Torres i es centrés a ser un jugador d’equip. Ansu ha de tenir confiança que el seu moment arribarà, ja sigui al Barça o a un altre equip. Posar-se pressa només li pot fer mal.