El que mani Flick

La d’entrenador de futbol, com la de periodista, és una professió profundament agraïda, ja que tens la immensa fortuna que sempre hi haurà algú disposat a alliçonar-te de manera altruista sobre com has de fer la teva feina. Tant li fa que t’hagis format en això, acreditis una dilatada experiència o siguis essencialment tu qui visqui el dia a dia, i per tant les interioritats, dels entrenaments o les tensions d’un vestidor. Foteses. Perquè tothom sempre en sabrà una mica més i, a partir d’aquí, estarà en disposició de censurar-te perquè has escollit determinat titular o aquest jugador en lloc de tal altre. Assumint doncs aquest cunyadisme social que regna sobre nosaltres com a col·lectiu, i que desdenya valors com ara la meritocràcia, el Hansi Flick que tots portem dins es posa especialment tens i nerviós ara que arriba el tram crucial de la temporada i partits com els darrers –sobretot el del Celta– acaben fent més pujada del que tocaria. I com que els culés som com som, incapaços de mena de disfrutar com toca les victòries i cercant més la felicitat amb actituds derrotistes com ara estar pendents sempre de com li va al Madrid, el debat per agitar una mica la festa podria ser si aquest Barça que tanta il·lusió genera potser afronta aquest moment de caixa o faixa un pèl massa espremut.

En aquesta discussió, que hi és, no es pot obviar, però, un factor determinant com és el de la construcció de la plantilla. El projecte de Flick, convé no oblidar-ho, va arrencar l’any amb mancances òbvies en posicions clau com ara la de mig centre o els laterals. I aquí ha estat la mà de l’entrenador alemany, i no la de l’entorn, la que ha sabut trobar solucions a cada parany, amb l’aposta descarada per Bernal o Casadó, o la recuperació per a la causa de De Jong. Perquè l’holandès, ara mateix, és un altre jugador, realitat que acredita que és un box to box amb una gran classe que, per motius X, fins ara ha estat fora del seu hàbitat o se li exigien coses que potser no eren el seu fort, com ara carregar sobre la seva esquena la construcció de joc. I, per això últim, ja s’ha vist que era més bona idea –de Flick, per cert– endarrerir només uns metres la posició de Pedri. Respecte als laterals, aquí el Barça ha tingut com a aliat estructural la deessa Fortuna i que un tipus com Koundé tingui un nivell físic com el que té, que li permet jugar gairebé tot, ja que Éric, aquí, només val per a partits i circumstàncies com la del Mallorca. Si no estaríem ara mateix com a l’altra banda, a l’esquerra, on la baixa de Balde està provocant un veritable mal de queixal col·lectiu que qui més pateix és un Raphinha que, per molt que busqui sobre la gespa, ja no troba qui el dobli en atac.

Per pura llei física, aquests forats en la composició de l’equip, aguditzats per les lesions, són els que estan propiciant aquesta sensació, o sentiment, que peces clau com ara Pedri potser estan sobrecarregades de minuts i els falta aire. I, a partir d’aquí, és quan aflora un altre debat subsegüent, i que ara mateix és el més verinós, que és si aquest equip està realment en disposició de poder batallar per tots els títols o, potser, les expectatives són excessives fruit d’un rendiment que, no ens enganyem, ningú imaginava a principis de temporada. Qui vulgui i en tingui ganes que barrini al respecte, perquè aquí l’única resposta que val és la de qui realment té tots els elements determinants de l’equació al cap. I aquest només pot ser Flick. Per tant, estem a les teves mans, Hansi, i el que decretis en aquestes tres setmanes clau que ens venen anirà a missa, tot i que, com a bons bocamolls que som, no deixarem de murmurar què coi li veus, a Gerard Martín havent-hi per allà Héctor Fort.