El d’ahir era el par­tit més impor­tant de la tem­po­rada del Girona. No va ser un bon par­tit, el Girona va patir, però final­ment l’afició pot res­pi­rar perquè pràcti­ca­ment s’ha sal­vat la cate­go­ria després d’un par­tit d’infart i gràcies al de sem­pre. Per desgràcia només marca Stu­ani, però per sort sem­pre marca Stu­ani.

Com en la majo­ria de par­tits de la segona volta, el Girona ahir no va trans­me­tre bones sen­sa­ci­ons, però a diferència de molts altres par­tits ahir la moneda va caure de cara, el Girona va gua­nyar i –gai­rebé– es va sal­var.

No va ser fàcil. Era un par­tit trampa que massa gent donava per gua­nyat quan es feien càbales i números per sal­var-se i el Real Valla­do­lid va tenir opci­ons de gua­nyar el par­tit, però per sort per al Girona l’equip cas­tellà és tou i va per­do­nar oca­si­ons que qual­se­vol club de mitja taula hau­ria mar­cat. Després de molts minuts de tenir la pilota però lluny de l’àrea, un davan­ter cen­tre amb olfacte era on havia de ser i va fer el que sap fer millor que ningú. Stu­ani va mar­car. Recor­da­rem aquest gol tant com el de Migue con­tra el Ceuta o el penal del mateix Stu­ani con­tra el Tene­rife, i tots dos van valer un ascens. Els crits a la mitja part ani­mant els com­panys abans d’entrar al camp, el gol i l’emoció al final del par­tit el con­ver­tei­xen encara més en un mite.

Ara bé, els últims minuts d’ago­nia amb el Girona tan­cat a l’àrea davant un equip que només havia gua­nyat 4 par­tits i n’havia per­dut 27, també es recor­da­ran. Però ahir el més impor­tant no era l’estil ni el pati­ment sinó el resul­tat. I després de molts par­tits flui­xos del Girona, i el d’ahir també ho va ser, final­ment la sort ens va som­riure. La victòria és la sal­vació i la der­rota era com­pli­car-se molt la vida, amb la Real Soci­e­dad i l’Atlético de Madrid en els dos pro­pers par­tits.

Després de tan­tes der­ro­tes i de gai­rebé veure’s abo­cat a segona, ara també toca cele­brar. Sí, cele­brar la per­manència perquè un dels errors d’aquesta tem­po­rada ha estat posar les expec­ta­ti­ves on no toca­ven. La per­manència és l’objec­tiu prin­ci­pal del Girona i espe­rem que ho sigui per molts anys, perquè voldrà dir que es manté a pri­mera divisió. Fa mesos una dele­gació giro­nina va visi­tar Vila-real per inter­can­viar experiències i apren­dre d’una ciu­tat i d’un club on es vol emmi­ra­llar la ciu­tat de Girona i el Girona FC. Una de les coses que més van sor­pren­dre va ser que el Vila-real cada any cele­bra la per­manència quan l’acon­se­gueix, aquesta tem­po­rada al febrer. Tant li fa que vagin molt bé i esti­guin llui­tant per clas­si­fi­car-se per a la Cham­pi­ons. L’objec­tiu fona­men­tal és sal­var-se, i si s’acon­se­gueix és una bona tem­po­rada i se cele­bra. Si ho fan a la capi­tal de la Plana Baixa amb un equip molt més con­so­li­dat, no ho ha de fer el Girona? Ha tin­gut la sort de jugar la Cham­pi­ons, però el pri­mer objec­tiu, per no dir l’únic, és la per­manència.

Ara es començarà a pen­sar en la tem­po­rada que ve. Aquesta tem­po­rada els fit­xat­ges no han donat bon resul­tat. No passa res. En totes les ante­ri­ors s’havien encer­tat. Caldrà ven­dre abans de com­prar. Molts afi­ci­o­nats encara no tenen la llista de la com­pra, però la de ven­des i no reno­vació de ces­si­ons la tenen claríssima. La direcció espor­tiva tindrà feina.

Després de mesos pri­mer de dub­tes, després de pati­ment i final­ment d’ago­nia, el Girona s’ha sal­vat gràcies al de sem­pre, el que més gols ha fet aquesta tem­po­rada i el que més gols ha fet en tota la història del Girona. Stu­ani és la sal­vació.