COSES QUE PENSO
JORDI CAMPS
El dret a decidir esportiu
De tant en tant, molt de tant en tant, penso en els problemes que m'estalviaria si en comptes d'haver nascut a Catalunya ho hagués fet a alguna de les províncies castellanes, andaluses, o a Cantàbria, Múrcia o la Rioja. Disfrutaria plenament del fet de ser espanyol. Gaudiria amb la roja, amb Nadal, amb la roja de bàsquet, amb Contador, etc... Però no. Vaig néixer a Catalunya i sóc un –diuen que cada vegada en som més– dels que no volen saber gairebé res d'Espanya. Tampoc en l'esport, que és el tema principal que ens ocupa.
Ja he explicat en alguna ocasió que quan em vaig començar a aficionar als esports, a final dels anys seixanta i començament dels setanta del segle passat, l'esport espanyol era un desert i havies de buscar els teus herois arreu del món. Per tant, triaves segons qui guanyava o la simpatia que et generava aquell atleta, ciclista, tennista, pilot de motos o de cotxe o gimnasta, prescindint del seu origen. Diguem que en vaig fer un costum que intento mantenir. Haig de reconèixer, però, que l'exagerada i irracional pressió mediàtica que exerceixen els mitjans espanyols m'ajuda dia sí i dia també a no caure en la temptació d'anar a favor de segons qui.
L'altre dia discutia amb un amic sobre el fet d'anar o no a favor de les seleccions espanyoles de futbol i de bàsquet. «Estan plenes de catalans i de jugadors del Barça», em deia. «I juguen molt bé», afegia. Anem a pams. «Si el Madrid jugués com el Barça, aniries amb el Madrid?», vaig contraatacar. Et pot agradar com juga un equip, però no necessàriament n'has de ser un fan. Tampoc no és que vulgui que perdin les seleccions espanyoles per sistema. El que no m'agrada és que siguin campiones. Ja m'està bé que arribin a les semifinals o finals i guanyin medalles. Més encara si, com acostuma a passar, hi ha esportistes catalans pel mig. El que no m'agrada és que usin els triomfs esportius per refregar-me per la cara que ser espanyol és el millor que li pot passar a un ésser humà. I que ens recordin que els catalans, ho vulguem o no, som espanyols.
Al capdavall, demano exercir el meu dret a decidir a quins a equips o esportistes dono suport. El mateix dret que exerceixen els que segueixen la música, la literatura, l'art, el cinema o el teatre amb la mateixa passió que faig jo amb l'esport. O és que aquests que em diuen que haig d'anar amb les diverses variants esportives de la roja només llegeixen llibres d'autors espanyols, escolten grups espanyols, veuen pel·lícules i obres de teatre espanyoles...? És clar que ni la música, ni la literatura, ni l'art, ni el cinema ni el teatre no exerceixen en la nostra societat la funció que té atorgada l'esport com un element més de les relacions internacionals que ajuda a determinar el paper i el lloc que ocupen els diversos estats en el món. Excepte quan s'atorguen els premis Nobel o els Oscar, moments puntuals en què les arts i la ciència se situen al nivell d'irracionalitat nacional que té l'esport els 365 dies de l'any.