1. Cristiano Ronaldo

Cristiano Ronaldo té un turmell lesionat. Una entrada del mallorquinista Cendrós (que, per cert, va tocar la pilota) en la primera jornada de lliga l'ha deixat fora de combat per un parell de setmanes. El madridisme més caspós s'aixeca en armes reclamant protecció pel seu 7 (sí, sí, el 7 de Raúl ara el du Ronaldo) preferit. Un servidor s'afegeix a la iniciativa. Ronaldo, com tots els cracks del món (vesteixin de blanc o, per exemple, de blaugrana), mereixen la protecció de l'arbitratge. Ni una concessió als violents, perquè no tenim gaires artistes en el món de la pilota, i els que queden, Ronaldo n'és un, han de ser cuidats com a espècie en extinció.

2. Messi

El 10 del Barça, és clar, és una altra de les joies de la corona futbolística. Aquest madridisme caducat que ara crida demanava, la primera setmana d'abril, en la prèvia del Madrid-Barça decisiu per a la lliga passada, que s'aturés Messi «por lo civil o lo criminal» i que es prengués com a gran exemple el gran Realísimo del desembre del 2008, amb Juande a la banqueta, en què fins a cinc jugadors blancs van castigar durant els primers quinze minuts els turmells de l'argentí amb nocturnitat i traïdoria. Va ser una gran tàctica, perquè les garrotades se les van repartir per no ser expulsats. Futbol en majúscules. Aquell dia, per cert, el Barça va guanyar 2-0 i Messi, que no va fer gairebé res, va marcar el segon gol. Bé, el que dèiem per a Ronaldo caldria aplicar-ho a Messi.

3. Mourinho

Un, que presumeix de conèixer José Mourinho, sap que allò que diu davant les càmeres no té res a veure amb el que pensa. Per exemple, des del 1996 el seu somni sempre ha estat entrenar el Barça. El Mourinho provocador i protagonista acaba de demanar per a Ronaldo «la protecció que tenen altres». La de Messi, és clar. La del teatre que va acabar amb els tacs de Del Horno clavats al genoll del geni blaugrana. La qüestió és (sempre) treure'n profit, peti qui peti. Mentre l'entrenador madridista declarava això a Nyon, Guardiola fugia de merders i parlava de la seva obsessió per fer un «futbol bonic per satisfer els espectadors». Fantàstica filosofia. I, ves per on, a més serveix per guanyar. Que dur que és això per al madridisme...

4. Història

Definitivament, la història ha canviat. Tants plors des de la capital de l'Estat, tantes excuses, tantes pel·lícules de ciència-ficció per desqualificar en l'àmbit local el que el món sencer admira i lloa, noves paraules per al diccionari, expressions estranyes que per si soles desmunten totes les conspiracions. El futur es preveu dur per a la casa blanca i, per això, la barcelonitis és espectacular. Sort que l'Espanya campiona del món està plena de culers, perquè si no, la malaltia persecutòria hagués acabat amb sang i fetge. Però la història continua, cada dia, pas a pas, paraula a paraula, gest a gest. I veient el que veiem a Madrid només nosaltres podem desfer el que hem construït. I ja sabem que el barcelonisme és especialista en això...