DIARI DE REDACCIÓ. ] / LLUÍS SIMON
30
Mou, un dels nostres
Penseu quantes vegades i en quina mesura farà emprenyar aquest portuguès l'immutable Valdano i, sobretot, el galàctic per definició, Florentino. L'enemic és i serà el senyor Pérez. Hem introduït, doncs, a casa seva una petita arma de destrucció massiva que pot atacar primer els seus nervis i, després, el seu càrrec. Això sí, sempre li quedarà l'opció de fundar el partit Solidaridad Española amb el seu bon amic i triatleta Jose Mari de la Botella.
31
Memòries del 86
Quan veig jugar l'actual equip de bàsquet dels Estats Units, amb tota aquesta colla de jugadors que semblen aixecadors de peses i practicants de lluita lliure, no puc evitar rememorar una selecció campiona que sí em va enamorar. En aquell ja llunyà mundial del 1986 un equip dirigit pel menut Mo Bogues (1m57) i amb estilistes de la vella escola (Steve Kerr, Sean Elliot, Kenny Smith i un jovenívol David Robinson) va ser capaç de tombar l'aleshores poderosa URSS (Sabonis) i la unida Iugoslàvia (Petrovic i companyia). I tots eren universitaris, poca broma.
1
El filòsof Ibra
Ja s'han escrit moltes coses sobre la incapacitat mental d'algú que es pensa que insulta a un altri amb el mot filòsof. Ibrahimovic, de fet, hauria pogut citar Sòcrates: «Jo només sé que no sé res.» Afegint, és clar: «I ho puc demostrar.»
2
Dani Comas
Hi ha un català que vol anar a la selecció espanyola i no el deixen. Normalment això funciona al revés. Per entendre'ns. Si ets català i no vols competir per Espanya, t'hi obliguen.
3
Mascherano
Sempre he deixat aquest jugador a l'alçada del betum. Durant el mundial vaig escriure, més o menys, que era una barreja entre Petit i Gattuso. Que Déu nostre senyor, doncs, ens agafi confessats. Fa uns quants dies que vaig esborrant tota la memòria selectiva que tinc d'aquest jugador al meu cervell. Si no estic equivocat, aquí s'han llançat uns quants milions.
4
Alimentant el monstre
Diuen que és algú de la directiva del Barça qui filtra les presumptes males pràctiques econòmiques de la junta anterior. I a qui ho filtra? A Eduardo Inda (Marca), que és el mateix que dir a Pedro J. Ramírez. Potser ara, en aquesta petita escaramussa, aquests senyors poden semblar aliats. Però que tinguin clar els actuals governants de Can Barça que en qualsevol moment, com va fer Hitler amb Stalin, aquest monstre cavernós també els atacarà sense pietat.
5
Agafa els diners i corre
Les enquestes electorals reflecteixen una paradoxa difícilment comprensible per a les persones que vam ser educades en el manament del «no robaràs».
6
Gitanos
El PP observa encisat com a França s'expulsa tota la «púrria» gitana i exigeix el mateix tracte pels que viuen (o sobreviuen) en territori espanyol. Que comencin doncs, com em comenta un company, per Cristiano Ronaldo.
7
Naufragi titànic
Veig el capità del transatlàntic socialista, José Montilla, anunciant el dia i l'hora en què el seu vaixell s'encastarà sense remei contra un iceberg anomenat llibertat. Tots sabem que la via d'aigua és mortal de necessitat. Només queda allò tan bonic i cinematogràfic del «campi qui pugi».
8
Espanya uneix
El premi Príncep d'Astúries és per a la selecció espanyola de futbol. El president del jurat, Manel Estiarte, fa d'altaveu per recordar-nos que aquest equip ha servit per «unir» Espanya. Tanmateix, només es necessita «unir» allò que hom creu separat. Aquesta és la qüestió.