Mentre l'últim cicle econòmic abans de la crisi estava en la seva plenitud, els experts no acabaven mai de cantar les excel·lències d'una prosperitat tan rotunda i tan llarga com no se'n recordaven d'altres. Els bancs i les empreses tenien uns beneficis mai vistos. Estats com Espanya, Irlanda o Islàndia van fer un salt de prosperitat que els situava a l'altura dels estats amb una prosperitat més consolidada. Els grans indicadors eren tan rotunds que determinades estadístiques (increment de la marginació) o algunes percepcions (com pot ser que tot pugi tant i durant tant de temps?) que podia tenir un ciutadà que s'aturés un moment a pensar i mirar bé al seu voltant eren com zeros a l'esquerra. Només comptaven els zeros a la dreta, i n'hi havia tants... Fins que un dia la realitat va quedar al descobert. Tot plegat estava edificat sobre una mentida colossal. I l'origen de tot va ser la falta d'ètica d'uns quants ambiciosos que es van fer rics amb mentides financeres. No va faltar qui va dir que la gran crisi no era econòmica sinó de valors. I no els faltava raó.

A què treu cap tota aquesta reflexió en un espai de temàtica esportiva? Només se m'acut dir que l'ètica, la qüestió de què pretén tractar aquest article, no fa distincions entre les més diverses activitats humanes i que sovint per fer-nos explicar és convenient recórrer a les comparacions. El que està passant en el Barça amb motiu del recent relleu en la presidència m'ho ha fet avinent. La recent aprovació del codi ètic de la directiva de Sandro Rosell respon a situacions com la plantejada. Es pretén foragitar els interessos particulars, l'ambició personal, de la gestió dels interessos públics o, en el cas del Barça, de la gestió del patrimoni de tots els socis. Immediatament, aquesta aprovació s'ha relacionat amb una resposta a la manera de fer les coses de l'anterior president, Joan Laporta, i els seus col·laboradors més pròxims. I s'hi ha relacionat perquè, no sense raó, les filtracions a mitjans madrilenys de suposades males pràctiques tenen la finalitat d'esquitxar la imatge dels anteriors dirigents.

Johan Cruyff mateix n'ha parlat en el seu article dels dilluns a El Periódico. I ha utilitzat arguments que ja hem sentit a Laporta, a Godall o a Sala i Martín: aquestes revelacions taquen la imatge del club al món i en el moment de màxim èxit esportiu de la història això és una pena i, a més, pot acabar afectant l'equip. I Laporta sempre hi afegeix que no hi ha ombres en l'assolellada millor època de la història del club. (Això és el em remet al preàmbul sobre la crisi econòmica: que el més visible vagi bé no vol dir que no hi pugui haver invisibilitats pernicioses.) És veritat que aquestes filtracions són penoses i que Rosell hauria de demanar responsabilitats al(s) culpable(s). Posem que també és aplicable aquella dita que els draps bruts s'han de rentar a casa. Però que es rentin, eh! I el que és inqüestionable és que el més dolent no és que sàpiguen les coses lletges, sinó que hi hagi coses lletges. Si se saben, encara que el responsable o el club sencer quedi malament, almenys és una manera de començar a eradicar-les. Té part de raó Cruyff quan diu que polèmiques com aquestes poden afectar l'equip, però les males pràctiques acaben afectant el club sencer, equip inclòs. Tant de bo la due diligence aporti llum sobre possibles comportaments poc ètics, i ja no diem si hi ha hagut coses pitjors. La claror a vegades fa mal d'ulls, però sempre és més confortable que la foscor. Un codi ètic no és garantia de res, però val més que n'hi hagi. Això sí, si l'ètica no està ja incorporada en la persona no hi ha gaire res a fer. Sempre queda bé acabar amb una cita. Ja ho deia el filòsof Pascal: «Tota la nostra dignitat rau en el pensament. Esforcem-nos, doncs, per pensar bé: aquest és el principi de l'ètica.»