L'impor­tant és el pri­mer, i ara el que s'ha d'asse­gu­rar és anar tran­quils a la Cham­pi­ons. La pata­cada con­tra l'Hèrcu­les en el par­tit de lliga de dis­sabte té remei.

L'11 de setem­bre, Diada Naci­o­nal és un dia clau: va des del record als qui dona­ren la vida per la pàtria, als qui van a bus­car bolets o altre lleure o als milers d'actes que durant aquesta jor­nada es fan al llarg de tot el país. Al dar­rere hi ha una rei­vin­di­cació eterna. Aquesta jor­nada mai no podrà ser un dia de festa fins que no recu­pe­rem a les nos­tres mans el que per violència i derecho de con­quista ens van robar fa quasi 300 anys. La lli­ber­tat i el dret. La llen­gua i les ins­ti­tu­ci­ons.

És per això que cal des­ta­car l'esforç que va fer el Barça de ser a tot arreu, a l'ofrena al monu­ment a Rafael Casa­nova i al Camp Nou fent pre­sent que era un dia dife­rent als altres.

L'horari dels par­tits que es juguen al Camp Nou a l'hora dels euro­peus, du color i joia a l'estadi. També hi ajuda el tema del Seient lliure, que pos­si­bi­lita anar al camp a molta gent que no té faci­li­tat per obte­nir entrada. Però ara la nova junta del Barça té alguns rep­tes ben difícils. Des de deci­dir què cal fer amb el Mini, a engres­car els segui­dors vers els par­tits que juga el Barça B, vers un fut­bol d'exqui­sida classe que prac­tica l'equip i que bri­lla en una segona divisió en què per damunt de tot s'ante­posa el resul­tat.

Actuar en funció del resul­tat no és el nos­tre segell. No és el segell ni del Barça ni de Cata­lu­nya. Sí que ho és per a una men­ta­li­tat del tipus de San­ti­ago Ber­nabéu i els encara avui enal­ti­dors d'aquell fran­quista o, per desgràcia, per a alguns polítics medi­o­cres, gri­sos i porucs que per evi­tar rebre els crits de la gent, que és poble, l'allu­nyen tan com poden de qui és el símbol de la Diada Naci­o­nal de Cata­lu­nya, en Rafael Casa­nova.