Busco i no trobo en quin altre àmbit de la vida, a part del futbol, desaprofitar les oportunitats que tens per aconseguir allò que vols és vist com un bon símptoma per poder estar tranquils. Tenim una ocasió, o dues, o tres, i no fem cap gol. Però tot va bé, diem, que si continuem així, la pilota ja entrarà. Pel mateix preu, compro una altra lectura: precisament perquè hem tingut tres ocasions, el gol és el que ja hauríem de tenir i no tenim. Al voltant del futbol contemporani hi ha un discurs molt estès que rendeix culte a la creació de l'ocasió de gol i redueix gairebé a un desenllaç aleatori el fet de fer-lo o no. Si aquest paradigma el traslladéssim a altres esports, n'hi ha uns quants que els podríem etiquetar pròpiament de joc d'atzar. En el bàsquet, la distància entre clavar-la neta o enviar-la al ferro és d'escassos centímetres, però no considerem que un bon tirador tingui la sort que li falta a un que té la mà de fusta. En el tennis de taula, hi ha tres intercanvis de pilota en un segon, i no per això es renuncia a entrenar els gestos tècnics de precisió mil·limètrica que decidiran el destí de cada punt. En el futbol, en canvi, resoldre amb gol o no sembla que hagi deixat de ser una qüestió valorable, com si entre crear l'ocasió i materialitzar-la el camí depengués només de factors aliens. Després de l'empat amb el Mallorca, Dani Alves reclamava més mala llet i més fe per transformar les ocasions, Piqué parlava de reflexionar, i Guardiola deia que sap per què el Barça no fa gols. Si la pilota no entra per atzar, quan no entra no pot ser només qüestió de mala sort. La mala llet, la fe, la reflexió o això que l'entrenador sap i no diu són passes d'una solució que trobarem fàcil el dia que caiguin cinc gols, però que no haurà vingut sola. Que el tècnic i els jugadors no s'encomanin dels discursos que fan de l'ocasió desaprofitada un trist consol, em deixa tranquil. Creure que no marcar és només una casualitat, no.