La sincronització de Mascherano

Javier Masc­he­rano és un dels qua­tre o cinc juga­dors que sur­ten sem­pre en els últims anys quan es vol con­fec­ci­o­nar una llista dels millors mig­cam­pis­tes defen­sius del món. Jo gosa­ria dir que, jun­ta­ment amb Essien, és el millor. Ara té al davant el repte més difícil de la seva tra­jectòria fut­bolística: encai­xar en el Barça de Pep Guar­di­ola. Aquesta tasca ja ha cos­tat més d'una víctima. L'últim a fra­cas­sar ha estat Ibra­hi­mo­vic. El model de joc que emba­da­leix per la seva aposta pel toc, per la cir­cu­lació ràpida de pilota, l'espe­rit ofen­siu, la inten­si­tat i la gene­ro­si­tat en l'esforç és molt agraït per a l'espec­ta­dor perquè busca un dels camins més gra­ti­fi­cants per gua­nyar: el de la seducció. Però per altra banda aquesta mateixa aposta es pot con­ver­tir en una mena de tor­tura per als juga­dors que no han cres­cut fut­bolísti­ca­ment mamant l'aposta i els auto­ma­tis­mes que es cui­nen en les cate­go­ries infe­ri­ors del Bar­ce­lona. I no par­lem de mals juga­dors. Ibra­hi­mo­vic no ho és, ni de bon tros, però no tot­hom està pre­pa­rat per pujar a un tren que va a tot drap sense caure i fotre's una trom­pada a terra. Masc­he­rano es troba davant d'aquesta dis­jun­tiva; això sí, amb molts més punts a favor per encai­xar que el davan­ter suec, al qual van con­dem­nar la falta d'espais en atac, l'absència d'un pla B i aquest aire d'indolència que arros­sega. El Jefe­cito, en canvi, té le con­di­ci­ons idònies per millo­rar un aspecte tàctic que més d'una vegada i més de dos passa fac­tura als bar­ce­lo­nis­tes: el reple­ga­ment. Les incor­po­ra­ci­ons en atac dels late­rals i de Piqué gene­ren pro­ble­mes si hi ha una pèrdua de pilota i la tran­sició del rival és ràpida. Aquí és on la figura de Masc­he­rano ha emer­git en tots els equips on ha jugat, espe­ci­al­ment en el Liver­pool, on va pro­ta­go­nit­zar tot un màster de com pres­si­o­nar, com inter­cep­tar pas­sa­des com­pro­me­ses, de com recu­pe­rar pilo­tes. Ara s'ha d'anar amb compte a l'hora de jut­jar-lo. Per enten­dre'ns, a ningú se li acu­di­ria dema­nar a Ibra­hi­mo­vic que fes el que Messi és capaç de fer. Doncs que ningú s'equi­vo­qui amb Masc­he­rano i li demani que dis­tri­bu­eixi com Xavi, con­du­eixi com Ini­esta o en tres par­tits tin­gui els auto­ma­tis­mes de sor­tida de pilota que té Bus­quets. Ell és un espe­ci­a­lista i la seva espe­ci­a­li­tat (l'equi­li­bri del balanç defen­siu) és un dels punts a reforçar en el bloc de Guar­di­ola. De fet, m'agra­da­ria veure quin hagués estat el resul­tat del par­tit de semi­fi­nals de la copa d'Europa entre l'Inter i el Bar­ce­lona a San Siro amb l'argentí ves­tit de blau­grana. El més asse­nyat és donar temps a Masc­he­rano perquè demos­tri que, dedi­cat a fer la seva feina, situat en la posició que li per­toca i un cop adqui­rida la sin­cro­nit­zació amb els com­panys, esde­vindrà una peça clau en una tem­po­rada llarga i dura.