Com Pep Guardiola no va guanyar cap mundial ni cap Eurocopa com a jugador, com que el veiem tan perfecte en el paper d'entrenador, com si hagués nascut només per a això, i com que la memòria és tan juganera, gairebé no ens recordem que aquell nen de Santpedor que es va formar a la Masia va arribar a ser un centrecampista de referència mundial en els seus anys de futbolista. Fins a l'esclat dels Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Sergio Busquets o Pedro, que ara tot ho eclipsen merescudament, segurament no havia sortit cap noi de la factoria blaugrana de tanta qualitat com ell. Per tant, ja es veu que no és una cosa fàcil tenir jugadors de primera línia mundial formats a casa. Ara és la primera vegada que passa que n'hi hagi tants de junts.

Alguns dels herois del Barça de les cinc copes, encara que en aquella època no existia la Masia com a centre de formació de jugadors ni molt menys l'actual ciutat esportiva, també provenien del filial blaugrana i en aquella època menys mediàtica segurament també estaven a l'altura dels millors del món. També, per generació més o menys espontània, hi va haver nois de casa de gran talent que van fer tota la seva carrera en els equips blaugrana, com ara Fusté o Rexach. I també alguns jugadors de molta classe que portaven imprès als gens el segell del Dream team no van poder triomfar al Camp Nou per culpa de guerres polítiques per mirar de posar fi al llegat de Cruyff; penso en jugadors com ara Celades o Roger Garcia, futbolistes especialitzats a jugar d'una manera molt determinada a futbol i que precisament per això es van vulgaritzar per haver de jugar en equips que no tenien res a veure amb l'estil de futbol que ara tothom admira però que ja ve de vint anys enrere.

Al costat d'aquests, també hi ha hagut jugadors que s'han format a la Masia o a la ciutat esportiva Joan Gamper i que no han arribat al nivell adequat per fer-se un lloc al primer equip del Barça però que s'han incorporat a altres equips de primera divisió o d'altres lligues. I, evidentment, també hi ha casos en què ens preguntem i no entenem com han pogut dur la samarreta del primer equip determinats jugadors que han passat més o menys fugaçment pels equips de formació del club. Es recorden de Samuel Okunowo, per exemple? Va estar un any al Barça B i el 1998/99 Louis van Gaal el va fer jugar una quinzena de partits amb el primer equip. Després, va anar cedit al Benfica un any i va acabar pelegrinant d'any en any per una infinitat d'equips de tota mena de països: Grècia, Romania, Albània, Ucraïna, Noruega, l'Iran i les Maldives.

La selecció i la formació de futbolistes és sempre una ciència molt inexacta, i encara més perquè n'acabin sortint primeres figures mundials. El Barça ara té uns quants referents mundials. A part de gaudir-ne, ho està aprofitant per i fer el millor futbol que molts han vist i per guanyar títols com mai abans. Però per això ha calgut que un entrenador cregués que uns quants d'aquests, com ara Messi, Xavi, Iniesta i Puyol, a part d'haver superat la seva fase de formació amb èxit i d'estar consolidats com a titulars en el primer equip, també tenien condicions per liderar-lo, un paper fins llavors reservat sempre a les figures mundials que arribaven a cop de talonari. Aquest és el gran canvi que Guardiola ha introduït des que va arribar, i amb el temps també ha situat jugadors amb codi genètic blaugrana en la primera línia mundial: Piqué, Sergio Busquets i Pedro, que ara, a més de tenir una identitat futbolística única, també són futbolistes universals.

Per tot això el Barça de Guardiola no només és referència mundial, sinó que també ho és el futbol formatiu del club. I per això està molt bé que s'hagi creat la ciutat esportiva Joan Gamper, que el futbol formatiu tingui una estructura professional, que el model futbolístic sigui dogma, que s'insisteixi en la política de fer pujar jugadors del planter al primer equip. Sí, aquest és el camí adequat, i segur que com més bé es treballi, més bons resultats i més jugadors bons sortiran. A això sí que val la pena destinar-hi recursos, esforços i idees. Però també s'ha de ser conscient que, per molt bé que es faci la feina de selecció i formació, de Messi potser només en surt un en tota la vida. I potser un parell de Xavis i Iniestas. I quatre o cinc Puyols i Piqués i Busquets. Ara el que cal fer és gaudir-ne i, mentrestant, continuar treballant. Si en les condicions més diverses del planter del Barça n'han sortit les figures actuals, treballant bé com ara el futur només pot ser bo. I potser molt bo. I vés a saber si, un dia, millor que mai altre cop.