1. Camp Nou

Jor­nada sis, el Barça no és líder i alguns ja es fre­guen les mans. No només no és el pri­mer clas­si­fi­cat, sinó que té tres equips al davant! Les enso­pe­ga­des con­tra l'Hèrcu­les i el Mallorca i la victòria mínima con­tra l'Spor­ting han fet encen­dre totes les alar­mes dels habi­tu­als pes­si­mis­tes bar­ce­lo­nis­tes, d'altra banda, un sec­tor amplíssim de la massa culer. Com que l'any pas­sat només es van per­dre dos punts a l'estadi, haver-ne per­dut cinc a hores d'ara és un clar signe de debi­li­tat. I, per tant, és moment per qüesti­o­nar-ho tot, començant, evi­dent­ment, per l'estil de joc i la baja­nada del tiqui-taca.

2. Guar­di­ola

Sort que amb Guar­di­ola a la ban­queta el debat s'acaba ràpid, perquè si el Pep fos tou amb les seves con­vic­ci­ons ara mateix estaríem fent invents peri­llo­sos! Sem­bla que el greu pro­blema és que el Barça no té un pla B. O sigui, l'endar­re­ri­ment del mig cen­tre per crear supe­ri­o­ri­tat en defensa a l'hora de treure la pilota con­tro­lada no és un pla B; la situ­ació de Messi com a fals 9 per crear supe­ri­o­ri­tat al mig del camp no és un pla B; la gene­ració d'espais per les ban­des amb més pro­ta­go­nisme dels late­rals no és un pla B... Què volen dir amb què no hi ha pla B? Cal fit­xar un davan­ter cen­tre alt i gros per rema­tar les pilo­ta­des a l'olla al final dels par­tits? També és un pla B, però Guar­di­ola comença a tenir clar que els can­vis d'estil fun­ci­o­nen la mei­tat de vega­des que les idees habi­tu­als. Ibra va ser un drama i Llo­rente (el 9 de l'Ath­le­tic que ha tin­gut una bona set­mana amb Espa­nya) pot podrir-se a l'ombra dels cracks blau­grana espe­rant moments com­pli­cats per sor­tir a rema­tar pilo­ta­des. Ser fidels a l'estil ha permès, per exem­ple, empa­tar al camp del Chel­sea o gua­nyar un mun­dial de clubs. Ho recor­deu?

3. Villa

Dos par­tits sense fer gol amb la selecció dels espa­nyols i un sense mar­car de blau­grana ha fet sal­tar també les alar­mes dels amics de l'ansi­e­tat. Que Villa és millor de 9 que d'11 és evi­dent, entre altres coses, perquè ha jugat tota la vida lliure de ban­des i ara en té una engan­xada al cul. La lli­ber­tat de movi­ments ha estat subs­tituïda pel plaer de for­mar part d'un equip orde­nat tàcti­ca­ment d'una manera dife­rent, que li per­metrà gua­nyar títols i lluir amb un altre rol al cos­tat de les estre­lles de l'equip, Xavi, Ini­esta i Messi. Que Villa només hagi fet dos gols en cinc par­tits de lliga i dos més en els dos de la Cham­pi­ons deu ser un des­as­tre. Una altra crisi, és clar.

4. Barça

Podem deba­tre sobre la defensa en zona als córners que ja ha pro­vo­cat tres gols o sobre la poca pro­fun­di­tat de ban­queta de la plan­ti­lla. I també sobre per què no a Özil i sí a Masc­he­rano o altres qüesti­ons col·late­rals, però hi ha dues coses que aquesta manera de fer ens ha ense­nyat des que es va ins­tal·lar aquí el 1988: la filo­so­fia és irre­nun­ci­a­ble, perquè aquest Barça s'ha con­ver­tit en el refe­rent mun­dial a còpia de jugar bé i, sobre­tot, d'aixe­car títols, i perquè ens ha fet can­viar a tots de men­ta­li­tat. El Barça d'avui espanta els rivals i fa sen­tir orgu­llo­sos els seus afi­ci­o­nats pel com­promís dels fut­bo­lis­tes. I això no té preu. Això és crisi? Bé, doncs par­lem de crisi...