El Copenhaguen és un concentrat de potència física. El Barça, ja se sap, és un concentrat de capacitat tècnica. El combat físic que va proposar el Copenhaguen, però, no va tenir guanyador. El Barça va estar a l'altura de l'altíssim nivell físic que exigia el rival. I, evidentment, va estar futbolísticament per sobre. Però això no li va servir per guanyar el partit, tot i que ho va merèixer. Ja sol passar que en el marcador al Barça li pesen més les concessions, per mínimes que siguin, que les prestacions futbolístiques, sempre altes. El Barça se sent més còmode en una altra mena de partits, però dóna la cara també en els enfrontaments durs i físics com el d'ahir. La vida dels equips que volen arribar lluny està feta de tota mena de dificultats. I el millor d'aquest Barça és que no les defuig. Les afronta fins que imposa les seves condicions. Encara que a vegades el marcador no ho reflecteix.

El partit es va explicar en dos minuts. El 31 i el 32, quan es van marcar els dos gols. El del Barça va arribar com sol ser habitual: després d'una fase de domini i d'una combinació de pilota. El del Copenhaguen va arribar pel simple fet que l'equip danès estava més preparat per encaixar un gol que els blaugrana per marcar-lo. L'equip de Solbakken sabia que no podia perdre la concentració ni un instant i que, tot i així, podia perdre el partit. No va cometre cap error; el gol va ser un encert dels blaugrana. El Barça també estava preparat perquè sabia que no podia cometre cap error ni donar-se un instant de respir. Però després de marcar, sense voler se'l va donar. La lògica diu que l'equip que encaixa un gol sol notar-ne l'efecte. Però aquest equip danès no té emocions, només capacitat per suar. Estava tan mentalitzat que hauria jugat igual amb el zero a zero que amb un zero a quatre; hauria estat tota l'estona aquest tornado amb cames que eren els onze jugadors. El Barça estava mentalitzat per trobar-se un equip tan pesat, tan insistent, tan tens, tan emprenyador, tan contundent. Però es va creure que després de marcar el primer gol aquells danesos potser tardarien més d'un minut d'aixecar-se de la lona i tornar a activar el ventilador de cames i braços i cossos. No. No es va donar ni un minut de dol. Al contrari. Al Barça li va costar altre cop un gol l'única baixada de tensió que va tenir en tot el partit. Sempre paga molt cares les seves mínimes concessions enmig de la seva generositat creativa i la seva valentia tàctica. En aquells dos minuts es van concentrar les habilitats dels dos equips: la capacitat de generació futbolística del Barça i l'empenta del Copenhaguen.

La resta del partit va ser un combat tàctic per imposar cadascú la seva proposta. Que el rival tingués una proposta no deixava de ser una certa novetat per al Barça, acostumat al negacionisme de la majoria dels seus rivals. Que la proposta del Copenhaguen anés més enllà d'ordenar-se i blindar-se en defensa també és una altra novetat. L'equip de Solbakken es va proposar que el Barça no tingués la pilota, cosa que volia dir que també tenia un pla d'atac. No era precisament subtil, però era un pla d'atac. Una mica rudimentari, impulsiu fins i tot, però l'equip danès estava disposat a robar la pilota allà on fos per llançar-se cap a la porteria de Valdés. En el primer quart d'hora va ser el Barça el que va tenir feina a evitar ser atropellat. El contacte físic era l'antídot dels locals per frenar o fins i tot intimidar els blaugrana. Era un pla d'una gran exigència física, és clar, però d'això aquesta gent no en van faltats. Cada disputa per la pilota portava implícita una puntada de peu, un cop de genoll, una empenta amb les costelles, un braç al voltant del coll, un cop de cul. La qüestió era que si un jugador del Barça s'emportava una pilota, també s'emportés un record d'un jugador local. Valdés per un moment va semblar danès i va fer una entrada a N'Doye que als més veterans ens va recordar la trompada del porter Schumacher al francès Battiston. Les conseqüències, però, van ser molt més lleus. Tampoc no es van arrugar els companys de Valdès, que van demostrar una altra vegada que no estan fets de cristall de Bohèmia. També saben encaixar el combat físic, encara que no sigui el que més els agrada. Aguanten el que faci falta per acabar imposant la seva proposta. Als vint minuts el partit ja era seu. El Copenhaguen, després del seu començament furiós, va haver d'encomanar-se a la proposta que va exposar al Camp Nou, un 4-4-2 compacte i confiar en un contraatac En aquesta disposició van arribar els dos gols.

Després, el partit va ser un equilibri de forces, dit sigui en el sentit més primigeni del terme. Empenyia impulsivament el Copenhaguen una estona, embolicava la pilota el Barça una altra estona. Més estona. Però els pals no van ser només a les rodes de l'equip, també al final dels millors xuts.