«Més val empatar a Copenhaguen que a Getafe», sento a dir de no poques veus després de l'empat del Barça a la capital danesa. I la frase podria ser una de tantes caçades al vol entre l'estat d'opinió permanent que bull al voltant del club blaugrana, però val la pena aturar-s'hi pel que té de novetat. No passava, en els últims anys, que dels dos partits setmanals es veiés més transcendent el de la lliga estatal que no pas el de la lliga de campions. Millor que sigui així. D'entrada, per anar desmuntant el discurs de falsa competència entre les dues competicions –i tu, què prefereixes guanyar?–, en què es barregen el prestigi superior del títol europeu amb l'estructura de la temporada, en la qual, en espera d'una lliga europea de debò, és la lliga la que fa de columna vertebral i la que marca si un equip va bé o no. Sobretot si aquest equip és el Barça, que amb una idea de futbol en la qual el resultat és la conseqüència i no la causa, no coneix encara manera de ser campió d'Europa sense guanyar també la lliga. El Milan, de set copes d'Europa, només n'ha aparellat una amb l'scudetto. De prioritzar la lliga se n'ha fet un fart Guardiola des que és a la banqueta del Camp Nou, l'any passat amb una insistència especial. És possible i desitjable que el discurs del tècnic hagi arrelat una mica, però el que ha arrelat sobretot perquè el barcelonisme hagi canviat de front de capçalera és el duel a tot o res en el que Mourinho ja ha convertit aquesta lliga. Per al Barça guanyar la lliga de Mourinho és un repte nou que no va gens malament després de tanta glòria. I per als que ens agrada no anar més de pressa que el calendari, és saludable no sentir a parlar tot l'any de Wembley com a l'única destinació final. On, per cert, no està escrit que no hagin de ser el Barça i el Madrid els que juguin la final de la Champions, que és allò que tant es deia aquests últims anys en els quals, sense ningú que l'escalfés, la lliga no semblava la prioritat que és.