El 1953 en les eleccions que va guanyar Francesc Miró-Sans a la presidència del Barça hi havia dos projectes. El seu, expansiu, considerava que el Camp de les Corts s'havia fet petit i calia un nou estadi. El seu contrincant, el senyor Amat Casajuana, deia que ampliant les Corts de manera assenyada ja n'hi havia prou. El temps ha demostrat que Miró-Sans tenia raó, perquè fins i tot el Camp Nou s'ha fet petit per a les grans ocasions.

No es pot fer un paral·lelisme exacte, però el projecte Laporta i el projecte Rosell marquen una diferència semblant. Amb la proposta Foster, el trasllat dels camps d'entrenament i el projecte de la ciutat del soci és evident que s'entrava en una etapa, un altre cop, expansiva. En el projecte Rosell no es toca res essencial i es mira d'adequar els espais existents per agençar i ampliar moderadament el camp i centrar el soci al voltant de les instal·lacions actuals. En aquest cas, a curt termini, la crisi de la construcció sembla que ha donat raó a la proposta Rosell. També l'objectiu del milió de socis i la frenada actual marquen dos models. La fita de tenir un milió de socis era bona, però cal convenir que s'han de resoldre les disfuncions d'una massa tan gran sense possibilitats d'accés al Camp Nou. Potser caldrà distingir els drets del soci abonat dels del simple soci simpatitzant que segueix els partits per ràdio o televisió.

Com a assistent a la penosa assemblea del dia 16 d'octubre i veure la consternació dels socis que havíem de decidir entre el «sí» i el «no» –«que ho decideixi la junta, que és més representativa que el 0,7% dels socis, que som els assistents», deien alguns– em vaig voler fixar en els dos llenguatges dels nous mandataris: Rosell (que s'hauria de pronunciar sempre amb essa sonora) es presentava com a Rossell. El directiu Faus, de nom Javier, amb un abrandament que feia recordar el dels inquisidors més cruels, traduïa literalment, en una incorrecció que s'ha fet prou comuna, algunes expressions del castellà: el darles el feia «donar-lis»; l'explicarles el feia també «explicar-lis», i seguia «presentar-lis» i, com si fos de la Franja, «posso» per poso. El president Rosell es va trabucar pronunciant un divertit «feafents» per fefaents i va parlar d'anys «veniders». Molt pobre tot plegat. L'altre llenguatge, el de fons, era preparar una imatge dilapidadora i negativa de la junta sortint que va provocar el vot al «sí» més que no pas altres conceptes, discutibles, de més magnitud comptable. Un llenguatge global ben decebedor.