Hi ha qui Gaudí, el genial arqui­tecte detin­gut per la poli­cia espa­nyola pel seu naci­o­na­lisme català, que en tota la seva obra acon­se­gueix donar vida i gai­rebé fer pal­pi­tar la pedra, i el joc blau­grana capaç d'atraure cap a l'estètica i la bellesa de movi­ments un joc rústic i vigorós jugat amb els peus que mercès al tracte donat a una pilota acon­se­gueix un sen­tit harmònic.

Una exa­ge­ració evi­dent que no amaga el sen­tit d'espec­ta­cle visual ente­ne­dor per a tot­hom. El que crida l'atenció és que ara això faci forat en llocs on el fut­bol no hi era gens pre­sent. De l'estètica a la moda, del món de l'assaig del vir­tu­o­sisme col·lec­tiu, del món uni­ver­si­tari ame­ricà al xinès, el Barça apa­reix com el reno­va­dor d'un esport lli­gat, de sem­pre, més a l'ímpetu que a la finesa, del gua­nyar per sobre de tot al sen­tit més pur del joc col·lec­tiu.

Hi ha dos perills en aquesta obra simfònica blau­grana. L'espe­rit brusc agres­siu dels con­tra­ris i el judici dels àrbi­tres. El pri­mer és pre­vi­si­ble, és el que faran els adver­sa­ris més res­sen­tits, siguin de vora de casa o de les Espa­nyes. No gaire lluny del des­deny que va rebre Gaudí per part dels estètics cre­a­dors arqui­tec­tes cata­lans de la dècada dels sei­xanta i setanta, els japo­ne­sos ho van situar on calia i ara nosal­tres lluïm el que molts mai no han apre­ciat fins ahir mateix. Amb el Barça pot pas­sar una cosa sem­blant, arreu la gent sen­zi­lla entén i s'interessa més pel fut­bol gràcies al joc que fa, però els que han de gua­nyar per sobre de tot, res­sen­tits pro­pers o gelo­sos de la bellesa nos­tra vol­dran des­truir-ho, pel civil o pel cri­mi­nal. Siguin equips de pas­sat fosc o àrbi­tres que enyo­ren aque­lla ves­ti­menta.

Cal estar ama­tents a tot, els tota­li­ta­ris i des­truc­tors pro­pers i llu­nyans. Aquest monu­ment d'arqui­tec­tura de Gaudí, i el més volàtil del bell joc blau­grana que­darà com una obra que milers de per­so­nes admi­ra­ran gene­ració dar­rere gene­ració.