Quan algú no té res més al cap que voler menjar-se el món, costa molt que s'aguanti. Nolito es vol menjar el món i no s'aguanta. Ho fa cada setmana en el Barça B i quan té l'oportunitat de fer-ho en el primer equip es desboca. El que li està passant a Manuel Agudo Durán és la part més bonica i delicada del somni que tenen tots els nens i nois quan arriben al planter del Barça. Les portes del primer equip se li estan obrint de bat a bat perquè les seves actuacions amb el filial són el millor formulari de petició d'oportunitats. L'andalús Nolito ha trobat en el filial del Barça l'hàbitat ideal perquè algú com ell hagi pogut expressar amb plenitud les seves qualitats. No hi ha gaires clubs on futbolistes amb les característiques de Nolito es puguin desenvolupar sense ser domesticats per les tàctiques repressores que predominen en el món del futbol. Sense passar pel Barça, Nolito probablement s'hauria perdut, com molts altres jugadors amb un cert talent, en equips i categories sense focus ni música d'espectacle. Però en el Barça és a les portes del futbol amb majúscules. Tothom ho veu i ell ho sap. Però també sap una altra cosa: que té quasi 24 anys i que l'oportunitat que té ara potser serà l'última. I encara en sap una altra i l'ha dit en veu alta: que en el primer equip hi ha una davantera fantàstica i que les possibilitats de ser titular són complicades. Per això està disposat a valorar ofertes. Quan algú es vol menjar al món, no li diguis que s'esperi. Ho vol ja. Guardiola, que també sap totes aquestes coses i moltes més, li ha dit que si juga com ho està fent compten amb ell, i li ha donat el millor consell que li pot donar: decideix per tu, que no ho facin ni la teva família ni els teus representants. Ja ho decidirà; ara encara és aviat. De moment, Nolito es manté en efervescència. I ahir no havien passat ni tres minuts i ja havia fet un gol marca de la casa; de jugador descarat en estat de gràcia.

La seva efervescència va encomanar l'equip i en el minut 7 va arribar el segon gol. El va marcar Milito, que passava per l'àrea del Ceuta. Però la jugada se l'havia inventat un altre noi que també es vol menjar el món. Thiago Alcántara havia entrat a l'àrea amb la determinació dels que tenen fam de triomfar i la classe que només pot provenir dels gens. El fill de Mazinho va fer ahir un partit molt complet. Té 19 anys i el que li passa ara a Nolito li va passar fa més d'un any. Guardiola també li ha donat més d'un consell i alguna lliçó, com quan va celebrar el seu primer gol (intranscendent) amb el primer equip com si fos el gol decisiu d'una final de la Champions. Thiago és avui molt més bon futbolista que fa dos anys, tot i que les seves qualitats innates són les mateixes. Ahir va fer oposicions per ser més aviat que tard un híbrid entre Xavi i Iniesta però amb molta personalitat pròpia.

També hi ha altres maneres de menjar-se el món venint del planter del Barça. Potser perquè són catalans i saben de naixement de què va això del Barça, se'ls veuen altres actituds. Són Bartra i Sergi Roberto. Dos nois que tenen més el cap en el moment present que en el futur que pot venir. Almenys així ho aparenten. Si més no, continuen combinant els estudis amb el Barça B i les incursions al primer equip. Estan prou madurs per sumar minuts a les ordres de Guardiola i no tenir més pressa del compte. Saben que el futur pot ser seu però assumeixen amb naturalitat que qui ho ha de decidir vulgui marcar els passos.

Aquests caçadors d'oportunitats van centrar l'atenció en el partit contra el Ceuta. Però per ser un partit dels que tòpicament s'anomenen de tràmit, déu n'hi do les coses que van passar. Una d'estadística: va ser la victòria cent amb Guardiola a la banqueta. La casualitat (o no) va fer que fos contra un rival modest i en un partit discret en el calendari. Jugar partits com aquest amb la dignitat com ho fa l'equip de Guardiola és precisament el que dóna valor al fet d'haver guanyat cent partits en tan poc temps. Aquest Barça no s'alimenta d'efemèrides, sinó del gust de jugar a futbol. Jugar a futbol és el que més agrada a Leo Messi, que era a la banqueta. Per sort, Nolito i Milito li van arrencar-li un somriure a la primera part, tot i que l'argentí després va protagonitzar la nota negativa amb una lesió muscular. Messi va sortir. Noranta minuts a la banqueta segurament no els aguanta. I el públic també es mereixia un premi. Quasi trenta-nou mil espectadors van col·laborar també a dignificar el partit, igual que el Ceuta, que va decidir viure el moment i jugar a futbol, i es va endur un gol que premia el seu honor. Messi, és clar, no va passar desapercebut, i va col·laborar a posar fi a la malastrugança de Bojan amb el gol, que no havia arribat ni de penal. Amb tots els afers resolts (Pedro va tornar a marcar), Messi va deixar el seu gol de cada dia doneu-nos senyor. El món és dels atrevits, i mai tants havien dut junts la samarreta del Barça.