a l'alça

EL XOU DE MESSI. Messi s'ha fet amic del gol i semblen ja una parella inseparable. Set partits consecutius marcant és una fita que només està a l'altura d'un crack com l'argentí. En el partit més sensacional de la temporada, dissabte passat contra un meravellós Vila-real, l'argentí va tornar a sobresortir, justament en un matx en què companys seus, com Villa, Pedro i Abidal mereixien la glòria. Però així està muntat el xou de Messi.

Diuen que a Madrid, més que a treballar s'hi va a fer grans fortunes, perquè allà hi concorren les grans empreses i les grans oportunitats. Que, si s'aconsegueix, el premi és molt gran, tant que si s'escau treure els punyals es treuen. Aquest déu ser l'esperit i la promesa de guanyar-se l'eternitat de què deu estar imbuït José Mourinho pels nous companys de viatge.

En comptes de viure el moment amb més dignitat i serenor i d'erigir-se en tot un referent, perquè el seu historial li ho permet, Mourinho ha optat per la pitjor de les vies. No s'estén –i no deu ser pas pels diners, que en deu a tenir a cabassos– que hagi caigut amb tanta facilitat en la trampa que li han parat a Madrid periodistes i dirigents. Mourinho va arribar al Madrid i es va marcar uns terminis per assolir els seus objectius, però algú molt important li devia recordar que l'entitat ni podia esperar ni encara menys negociar terminis i que, per això, estava habilitat per fer el que considerés apropiat fins i tot fora dels marges. És així com es pot començar a explicar aquesta pèrdua de papers, aquesta disfunció que es produeix entre el seu full de ruta i l'exigència que se li ha imposat de cop, en què ha d'assolir títols al preu que sigui, fins i tot qüestionant les essències en què reposa, diuen, el señorío del Madrid.

Ja es coneixien les picabaralles que ha tingut al llarg de la seva carrera, però en el cas de la lliga, la seva dialèctica l'està duent cap el penya-segat massa d'hora, per gaudi d'un sector de la premsa que li protegeix l'esquena, del seu club, que roman en silenci en espera que els títols arribin després d'anys de sequera, i d'una part de la seva afició que no només ha desertat del suposat señorío amb què el madridisme pretén donar lliçons a la resta d'entitats, sinó que està encantada que cada dia es posi sota sospita el Barça i tot el que es fa a 620 quilòmetres.

Atesa aquesta bogeria en què ha entrat Mourinho en solitari, però emparat pel silenci del seu president, Florentino Pérez, i d'un sector molt nombrós de la premsa que s'escandalitzaria amb la meitat de les frases que ha deixat anar el portuguès si les hagués dit un altre, posem per cas Guardiola, el futbol espanyol li ha llançat el primer avís. I no pas d'on ell vol que arribi la resposta (Guardiola i el Barça), sinó de companys de professió, de tècnics que diuen que se senten no només poc representats, sinó insultats. Que l'altre dia l'entrenador de l'Sporting li digués que era un «canalla» hauria de fer reflexionar Mourinho de fins on és capaç de violentar la lliga, per molt premi etern que li hagin promès a Madrid.

de baixada

fernando alonso. Mal negoci han fet a l'Alonso a Abu Dabi, en una estratègia d'equip gens encertada, que ha possibilitat que un pilot amb fusta de campió com és Vettel hagi guanyat el mundial. En aquest punt, desconec si la decepció és major per a aquells que adulen l'asturià i no veuen més enllà del seu cotxe, o la del mateix pilot, més conscient que ningú que aquest any Red Bull era un rival que podia guanyar el mundial.