Un dia esmorzo amb les paraules de Gerard Piqué dient que, per guanyar, el Barça ha de fer les coses bastant millor que el Madrid i que els blancs, amb vuit títols i vuit campions del món, seien insuportables. El croissant i el cafè amb llet em proven millor que de costum, però vet aquí que no passen gaires hores que ja sento crítiques a Piqué. En els mitjans d'allà per descomptat, però també en els d'aquí. Ningú el censura per haver dit cap mentida, sinó per «entrar», aquest verb que sembla haver-se convertit en l'onzè manament: no entraràs a contestar res del que diguin de nosaltres a Madrid. Piqué no respon cap paraula recent, però sí que parla amb naturalitat d'allò que els barcelonistes amb prou trajectòria, i a ell li ve de família, saben per infinitat d'experiències viscudes: que en aquesta dualitat que fa de l'èxit d'un el fracàs de l'altre, el sistema de vasos comunicants està prèviament trucat. Aquí hem d'arribar a l'excel·lència per omplir el got. Allà, si el got té fuites, el poder polític o el mediàtic corren a tapar-les. L'endemà d'haver dit el que tants pensem, a Piqué li busquen les pessigolles de la manera més barroera imaginable per entretenir-se durant el Barça-Ceuta a clavar closques de pipa al cap de Juanjo Brau, fisioterapeuta de l'equip. Una broma de vestidor que a Madrid aprofiten per presentar en forma de «veuen, a aquest noi li falta un bull. Ahir les declaracions i avui les pipes». Només un avanç del soroll al qual jugarà el madridisme, entengueu premsa més Mourinho, per desestabilitzar qui des del silenci fa el millor futbol. Amb vista al clàssic, no és sobrer el vot per no entrar a respondre res, art del qual n'és un mestre Guardiola, però tampoc ho és recordar el perill que una mentida cent cops repetida arrela com a veritat. Cal saber callar i cal saber contestar. Entrar i no entrar. M'agrada que el Barça tingui culers de soca-rel que no confonen el silenci amb el no dir res. El fer-se el sord amb el ser mut.