Sense dubtes

a l'alça

GASOL HO COLA TOT. Quina exhi­bició la d'en Pau Gasol con­tra els Gol­den State War­ri­ors. El català ha entrat en la història de l'NBA i la del seu equip, els Lakers, per un nou rècord per­so­nal, després d'haver encis­te­llat tot el que va inten­tar: 10 llançaments de dos punts i 8 d'un punt. Un enorme aplau­di­ment per a un gran espor­tista i tot un refe­rent.

Sem­bla que hi ha més regis­tres per expli­car les enso­pe­ga­des del Barça, ja que en les victòries, i ja no diguem en les gole­ja­des a favor, tot torna a ser qüesti­o­nat o posat sota sos­pita. No és gene­ra­lit­zat, però sí que ha que­dat aquest pòsit en què les der­ro­tes nor­ma­lit­zen el Barça i les victòries el fan poc creïble, espe­ci­al­ment els seus rivals. Sí, en les enso­pe­ga­des les anàlisis sem­bla que par­len d'espor­tis­tes cor­rents, amb els pro­ble­mes nor­mals que envol­ten la com­pe­tició, no així en la victòria, i espe­ci­al­ment en els tri­omfs d'aquest any, en què res del que fa el Barça troba accep­tació majo­ritària, ja que, per algun sec­tor, res del que està pas­sant és nor­mal. Aquesta falta de nor­ma­li­tat s'atri­bu­eix al fet que, supo­sa­da­ment, els rivals sur­ten ja no només des­con­cer­tats al camp, sinó amb l'ele­vat nivell de por que els fa vul­ne­ra­bles des del túnel de ves­ti­dors.

Empa­rant-se en aquesta manera d'expli­car i d'inter­pre­tar el que passa al camp quan el Barça juga, fins i tot també el Madrid, a qui es nega sis­temàtica­ment el valor de les seves victòries, estem o s'està adul­te­rant la nar­ració de l'esport donant per fet que en la com­pe­tició entre sem­blants n'hi ha un que llança la tova­llola abans de temps. Ja es comen­tava l'any pas­sat, fins i tot l'ante­rior, posant en dubte els èxits de l'equip català, subrat­llant la quasi nul·la com­petència que tro­bava en els rivals, perquè sor­tien der­ro­tats molt abans de jugar-se el par­tit. Aquest any, i gràcies a un poca-solta com és Mou­rinho, s'ha estès àmpli­a­ment en alguns sec­tors en què tot es qüesti­ona, excepte les enso­pe­ga­des del Barça, i s'ha traduït la victòria del Barça com un fet de negació voluntària del rival al camp.

I què cal dir del 0-8 de dis­sabte al camp de l'Alme­ria, cirera del pastís aquest que han estat pre­pa­rant alguns per con­fir­mar sota les seves teo­ries irres­pon­sa­bles que els rivals de l'equip de Josep Guar­di­ola llen­cen sense més els par­tits.

Alguns es merei­xe­rien que cada cop que con­nec­tes­sin el tele­vi­sor els apa­re­gues­sin, sense pos­si­bi­li­tat de poder can­viar de canal, par­tits de la lliga ita­li­ana o el més avor­rit dels par­tits de la com­pe­tició espa­nyola, far­cits d'equips enso­pits, alguns dels quals són incapaços de fer tres pas­sa­des segui­des. És una llàstima que podent gau­dir d'un dels fut­bols més espec­ta­cu­lars que mai no s'han vist en un camp hi hagi qui insis­teixi a posar-lo sota sos­pita i dub­tar de la seva auten­ti­ci­tat. Veient tants dub­tes, dilluns vinent el Barça tindrà una altra opor­tu­ni­tat per demos­trar si el seu fut­bol pro­voca que els rivals llan­cin la tova­llola abans de jugar.

de bai­xada

mos­se­ga­des i cops de cap. El cap de set­mana ens ha dei­xat dos epi­so­dis amb violència, tant pre­tesa com invo­luntària. Així ho ha sem­blat el cop de cap d'Eto'o con­tra el pit d'un defen­sor, que segur que alguna cosa es merei­xia, i la imatge de Luis Suárez mos­se­gant un rival al coll. Quina imatge més poc espor­tiva la d'un pretès fit­xatge del Barça.