Gener del 2008: debut de Pedro amb el Barça. «Efecte Pedrito», vaig escriure. Des del juvenil i gràcies al suport de Guardiola ara és internacional i campió del món i d'un munt de títols més, i és l'únic jugador en tota la història del futbol que ha marcat en totes les competicions en què participava el seu equip en un mateix any. Va estar a punt de ser cedit, i possiblement oblidat, en una fosca segona divisió. Però Guardiola el coneixia. Els aficionats van veure que tenia caràcter, talent i una ambició professional digna de destacar. No se li va fer gran el Camp Nou i sempre ha sabut estar al seu lloc. Andreu Fontàs sembla voler seguir el mateix camí, amb un particularitat afegida: el dia del seu debut va fer accions que van brillar amb llum pròpia. Aquest fort i tècnic jugador banyolí és un noi que du incorporat l'exemple que els clubs que mimen el planter segueixen. Des de l'exemplar Damm fins a la resta de clubs de tot Catalunya, els equips juvenils i cadets segueixen l'exemple de la Masia: dominar la pilota i fer prevaler el joc col·lectiu. A partir d'això que es manifestin les possibilitats de cadascú. També la personalitat i el caràcter, l'esperit de sacrifici, voler arribar a poc a poc o ser impacient amb la vida i l'èxit en totes les seves dimensions. És el que sembla que finalment ha entès Thiago. Que anant pas a pas arribarà molt lluny. Almeria, Atenes o on sigui, l'efecte és el mateix. Futbol d'escola i reconeixement del públic i els adversaris. Lluny, molt lluny d'histerismes de nen mimat, d'aficions agressives de fanatisme irreflexiu o d'entrenadors i directius que demostren ser el que sempre hem pensat d'ells. Gent que fan de l'esport una màquina que depèn dels seus interessos, ara econòmics o personals, abans polítics i dictatorials. I demà vés a saber, cremant gent sana tipus Casillas o fent ídols de fang a cops de diners. I per això necessiten un amo, un pagador. Efecte euro i poca cosa més.