El dijous 9 de setembre, tot just convocades les eleccions de diumenge i encara ben lluny del debat posterior que ha acabat situant el Barça-Madrid en dilluns, aquesta columna ja va parlar de la possibilitat que el clàssic es jugués l'endemà de la data electoral. Ho feia des de la sorpresa de veure que només dissabte i diumenge eren, inicialment, les possibilitats, i que quedés fora del ventall dilluns, un dia habilitat per al futbol per les televisions. No pateixin, però, que la cita pròpia no va en la direcció d'atribuir-me cap mèrit en forma de «jo ja ho deia», hàbit molt estès en el gremi de la premsa, però que no és de l'estil ni d'aquest diari en general, ni d'aquest cronista en particular. Em cito pel contrari, per dir que, tot i que es veia a venir que el Barça-Madrid seria dilluns, no va gens bé que sigui així. D'acord que és la solució més pràctica ateses les circumstàncies, però precisament perquè hi ha eleccions diumenge, una sobredosi d'adrenalina era ideal per al dissabte. Imaginem-nos un partit sublim del Barça acabat amb derrota per tres errors arbitrals. O resolt amb victòria incontestable, però contestada amb mentides des de Madrid. Pensem també en un partit escalfat per un entrenador i pacificat per l'altre, però que fos aquest últim el titllat de violent. O en una cacera dels turmells del millor jugador del món. O en una victòria blanca celebrada a la Cibeles amb crits contra Catalunya, sense que ningú exclamés aleshores la barreja de política i futbol. Si res d'això passa dilluns, què farem dimarts de la ràbia? Imaginem-ho abans, i recordem sobretot que les ganes de linxar el Barça surten de les mateixes vísceres que ens odien com a país. Els convençuts ja hi som, però falten els que funcionen per reacció. Si diumenge actuem des de la ràbia de pensar que el dia abans ens han trepitjat, haurem guanyat una gran cosa. Que el partit és dilluns i ja no caldrà que passi res de tot el que, parlant només de futbol, ens faria anar a votar emprenyats.