És estrany veure el Barça gua­nyar i gole­jar sense jugar bé. És com un dia gris de pri­ma­vera; no deixa de ser una raresa interes­sant, però no és el que t'espe­res. T'espe­res l'equip radi­ant de sem­pre i et tro­bes un equip que només fa sor­tir el sol en tres o qua­tre ulla­des. Algu­nes de mera­ve­llo­ses, com la del segon gol, un veri­ta­ble manual de com es crea supe­ri­o­ri­tat amb el movi­ment de la pilota i la posició dels juga­dors. Trac­tant-se del Barça, també s'ha de rela­ti­vit­zar això de «no jugar bé». Quan el Barça no juga bé, molts equips ja vol­drien jugar a fut­bol com ho fa l'equip blau­grana. El Panat­hi­naikòs seria dels pri­mers de posar-se a la fila. És un dels equips més medi­o­cres que s'han colat en la fase de grups de la Cham­pi­ons. Per com­pa­rar-lo només amb els altres dos equips del grup, no té ni la capa­ci­tat com­ba­tiva del Copen­ha­guen ni la soli­desa tàctica del Rubin Kazan. De fet, no se sap de quin mate­rial fut­bolístic està fet. Ni pro­posa res en l'aspecte cre­a­tiu ni es fa res­pec­tar com a equip des­truc­tiu. Jesu­aldo Fer­reira, el nou tècnic, té molta feina, encara que pot­ser per a la lliga grega només li cal anar fent.

Tor­nem a mati­sar. Aquesta fla­gel·lació de l'equip grec no és per treure mèrit al Barça. Per ser tan supe­rior a un rival jugant poc més que cami­nant s'ha de ser molt bon equip. I ningú dubta que el Barça ho és. Ahir, però, va ser un equip més cal­cu­la­dor. Segu­ra­ment un equip ple­na­ment cons­ci­ent de les limi­ta­ci­ons del Panat­hi­naikòs i dis­cre­ta­ment pre­vi­sor amb vista al par­tit de dilluns al Camp Nou. Es podia per­me­tre jugar a l'Spi­ros Louis amb una marxa menys que habi­tu­al­ment, un cabàs d'impre­ci­si­ons en les pas­sa­des i fins i tot alguna con­cessió com la de Piqué evi­tant el fora de joc i dei­xant sol Cissé davant Valdés amb empat a zero en el mar­ca­dor. Es podia per­me­tre tot això i tor­nar d'Ate­nes amb el pri­mer lloc de grup asse­gu­rat i fins i tot havent esvaït una mica els fan­tas­mes que el bar­ce­lo­nisme va reviure a l'estadi on va encai­xar la dolo­rosa der­rota per 4-0 con­tra el Milan en la final de 1994, la que va posar fi al dream team de Cruyff.

El Barça es va des­pren­dre de l'este­ti­cisme col·lec­tiu i de la inten­si­tat solidària i es va limi­tar a espe­rar el moment per lli­gar tres o qua­tre juga­des devas­ta­do­res. Perquè, això sí, el Barça pot jugar més o menys bé, però els seus gols sem­pre han de res­pon­dre a una ela­bo­ració fut­bolística. A vega­des el Barça, més que jugar, fa juga­des. Tan­tes com per gua­nyar per 0-3, com ahir. El Panat­hi­naikòs no es va expo­sar en cap moment, tot i que li que­dava més remei que fer-ho. Si volia tenir alguna pos­si­bi­li­tat de clas­si­fi­car-se només podia gua­nyar el par­tit. No ho va fer ni se li va veure intenció de fer-ho. Es va veure incapaç d'anar-se'n a l'aven­tura per no dei­xar la seva casa expo­sada a l'espoli. Pos­si­ble­ment això és un efecte secun­dari del 0-8 del Barça a Alme­ria. Pro­ba­ble­ment també té a veure amb l'anàlisi rea­lista de Fer­reira. Acaba d'arri­bar i no va creure oportú que el seu equip s'exposés a un cop moral de la mag­ni­tud del que va rebre l'Alme­ria. El tècnic de l'equip grec devia pre­fe­rir donar per per­dut un par­tit que es veia incapaç de gua­nyar, a canvi de la pos­si­bi­li­tat de no rebre un càstig que pogués agreu­jar els pro­ble­mes que l'equip arros­se­gava des que l'entre­nava Nio­plias. Mesu­res pro­tec­ci­o­nis­tes en temps de crisi, una recepta que recu­llen els manu­als més antics. I Fer­reira ja té una edat. El Panat­hi­naikòs va ser un equip ple­na­ment supe­di­tat als desig­nis del Barça. Però entre l'ins­tint de pro­tecció del Panat­hi­naikòs i la versió diguem-ne resul­ta­dista del Barça, el par­tit va ser més igua­lat (almenys en el mar­ca­dor) del que es pre­veia i del que diu la lògica del poten­cial dels dos equips. Va durar sei­xanta-dos minuts, que són els que va tar­dar Messi a tor­nar a mar­car i dei­xar sen­ten­ciat l'enfron­ta­ment amb el 0-2. Els grecs ja van abai­xar els braços i després el con­trol dels cata­lans va ser abso­lut. Amb el 0-3 de Pedro, Guar­di­ola ja va començar a fer can­vis i es va ini­ciar el compte enrere efec­tiu cap al clàssic.

Fins dilluns, la feina serà mirar de man­te­nir-se immu­nes al soroll que es pro­duirà indus­tri­al­ment a la fac­to­ria blanca i les sucur­sals mediàtiques. Les armes d'into­xi­cació mas­siva començaran a dis­pa­rar a tort i a dret fins dilluns a les 9, l'hora pre­vista perquè qui parli sigui el Barça. Al seu ter­reny i amb el seu llen­guatge.