No hi ha raons per pensar que demà tard o d'hora no anirem a dormir, o que l'endemà de demà no ens llevarem i no començarem amb la rutina diària de viure. No, no n'hi ha, per molt que sembli que aquest Barça-Madrid en sigui una, de raó incondicional. Entre tots som tan poca cosa que ens hem fet creure que res no serà igual a partir de demà un cop acabi aquest partit de futbol, per bé que quan finalitzi no passarà res. Absolutament res que no hagi de passar.

La idealització i la caricatura fa tantes nits que se són fidels que ningú les farà reparar del seu error. Són tan acusades les diferències del que signifiquen en l'actualitat un i l'altre equip que ni el resultat més inversemblant –si és que en el diàleg entre extrems hi ha lloc per a l'inimaginable– modificarà el que Barça i Madrid representen. Guanyi o perdi un o l'altre equip o empatin tots dos, la fe del seguidor blaugrana en Guardiola i els seus jugadors es mantindrà intacta, igual com passarà amb la dels incondicionals dels jugadors blancs i de Mourinho.

El joc blaugrana és admirat de fa temps, reconegut arreu i triomfador inequívoc davant de la insuportable lleugeresa del resultat. Una derrota demà no canviarà res d'això, i farà encara més deliciosa la victòria final. Tampoc una decepció en el bàndol del Madrid no posarà en dubte el camí iniciat i maquinat per Mourinho i sistemàticament aplaudit i publicitat per la premsa de l'estat perquè, després d'ell, què? Una victòria, no cal ser profusos, no farà més forta la creença del culer en el modus operandi vigent, ni tampoc domesticarà la fera que tots els feligresos blancs porten fora. L'antagonisme entre models és tan gran que ni el resultat d'aquest Barça-Madrid podrà obrir una escletxa en l'ideari verbalitzat pel Barça i el Madrid actuals. A Barcelona perquè la seducció del silenci que s'escolta quan es juga el primer toc és irresistible. A Madrid, perquè el xivarri que se sent quan es xuta després d'un toc és irreparable, venint com ve l'equip blanc del no-res, abraçat com està al portuguès demoníac, xulesc i saberut al que s'ha venut.

Passi el que passi demà, Guardiola estimarà el futbol per sobre de quasi totes les coses, fins i tot del resultat, i es multiplicarà en la convicció que li transmeten els seus futbolistes. Passi el que passi demà, Mourinho estimarà el resultat per sobre de quasi totes les coses, també del futbol, i s'engreixarà en la perversió que visiona en els futbolistes, titelles al servei de la seva vanitat. Passi el que passi demà, els ocells cantaran i els gossos bordaran. Ni més ni menys, igual com ho han estat fent des de temps insignificants.