S'ha acabat el partit previ. Guardiola va sospirar durant la roda de premsa d'ahir i va admetre que ja tenia ganes que arribés l'hora del partit, perquè tota la competició prèvia s'ha fet llarga i ha costat molt que no sortís de mare. Hi ha hagut, com sempre, guerra psicològica, i aquesta vegada el Barça no l'ha perdut, potser per primer vegada en molts anys. Per dos factors fonamentals: perquè comença a prendre consciència que l'ha d'afrontar des d'una posició de domini i perquè Pep Guardiola marca la pauta i l'estil d'aquest domini, des de l'autocontrol i la intel·ligència. S'han acabat les èpoques en què els enfrontaments contra el Real Madrid eren per al Barça les quasi úniques ocasions per treure el cap, si és que s'acabaven guanyant. I ja no hi ha ni la necessitat ni la poca talla de determinats (ir)responsables del club que animaven el Camp Nou a ser un territori hostil i maleducat per dissimular la seva incompetència. També ja fa molts anys que el Barça no s'ha de dedicar a salvar les temporades amb una victòria contra el Madrid. Des de l'arribada de Johan Cruyff a la banqueta, el Barça s'ha anat espolsant la dependència respecte al club blanc i ha anat traçant el seu propi camí. El camí que l'ha dut més lluny que mai en els últims anys de la mà de Frank Rijkaard i de Pep Guardiola. Tan lluny, que ha acabat capgirant la situació. I ja fa anys que és el Madrid el que va a la saga del Barça. Aquesta és la gran victòria del Barça en els últims anys. I ho és perquè el Barça ha arribat a un punt en què, al marge de les victòries que obtingui contra el Madrid, no té motius per dubtar de la seva manera de fer les coses. I com que tot va lligat i una cosa porta a l'altra, no és casual que els quatre últims enfrontaments siguin quatre victòries consecutives del Barça, amb el 2-6 com a emblema per a la història d'aquesta època.

El segon factor determinant és el tarannà i l'estil que Pep Guardiola ha imposat a aquesta època de domini blaugrana, i que ha impregnat tot el club. No només és important prendre consciència del moment que viu el club blaugrana, sinó que és fonamental tenir clar el full de ruta per exercir-lo. I en el context del clàssic d'avui no és fàcil tenir la serenitat i la fermesa per mantenir-se en el camí adequat. En aquest sentit, Guardiola ha anat més enllà de preparar el partit (els noranta minuts) amb els seus jugadors. Ha aconseguit evitar un clima d'eufòria/ansietat en el club i l'entorn i que Mourinho hagi hagut de baixar el to de les seves intervencions. El club se n'ha adonat. Des de la posició de domini, el president Rosell no pot dir que els socis rebran Mourinho com es mereix. Ha de dir el que va dir quan va ensopegar amb la línia que fa temps que marca Guardiola: les energies es canalitzen en positiu.

No és que el cos no hagi demanat als culers que algú li'n cantés quatre de fresques a José Mourinho. Que ja n'hi ha prou de provocació, de prepotència i de falsejament de la realitat a partir de la manipulació de fets i de dades. Mourinho s'ho mereix, però fer-ho seria avalar la seva manera de fer les coses. S'ha imposat, afortunadament, el criteri de Guardiola: situar-se a l'altre extrem de la dialèctica verbal, o sigui, negar-la. No respondre a cap provocació. Però, això sí, prendre nota de totes. Convençut que la confrontació dialèctica només desgasta, es tractava de situar Mourinho en un escenari tan buit que fins i tot ell mateix quedés sorprès de veure's tan exposat. La provocació només serveix si obté resposta. Mourinho no ha tingut més remei que adonar-se'n. Finalment havia canviat la seva roda de premsa per fer-la després de Guardiola. I Guardiola va canviar el seu entrenament (amb bones coartades que va exposar ahir) per fer-la més tard. Si es podia evitar que les últimes paraules fossin una proclama del portuguès, com ara aquella que el Barça estava obsessionat a guanyar la Champions al Bernabéu, abans de la tornada de la semifinal contra l'Inter. Descol·locat, Mourinho va semblar un xaiet ahir a Valdebebas. I no era estratègia. Era l'efecte del radical escenari de no-confrontació que li havia preparat Guardiola.

Fins on ho ha pogut tenir tot controlat, Guardiola ho ha controlat tot. Fins on ell ha pogut, ha tingut l'última paraula. A la seva manera, s'ha acabat la prèvia. Per fi és l'hora del partit. L'última paraula és del Barça.