Benvinguda sigui l'operació contra el dopatge endegada per la Guàrdia Civil, que ha estat anomenada Galgo i que es va conèixer ahir. Benvinguda perquè sempre s'ha d'agrair que els organismes corresponents vetllin pel joc net en tots els àmbits de la societat. També en l'esport. Aquesta vegada, a més, a diferència del que va passar el 2006 amb l'operació Puerto, hi ha una base legal, la llei espanyola antidopatge, que només era un projecte quan va esclatar l'operació en què hi va haver implicats, principalment, ciclistes. Ara és el torn de l'atletisme, principalment. Tots aquells que fa quatre anys es queixaven que només es perseguia els ciclistes deuen estar contents. Potser només ho estan a mitges. Ara deuen pensar que per què no es fa el mateix amb els futbolistes o els tennistes. Temps al temps. Val més de mica en mica i tard, que mai.

En tot cas, el que cal esperar és que aquesta operació Galgo no acabi com la Puerto –que, de fet, no ha acabat, més aviat està al ciberespai inexplorat de la justícia–. Cal esperar, cal exigir, resultats. Com n'hi va haver en l'operació Grial del novembre del 2009, la que va fer caure del pedestal el marxador Paquillo Fernández. Un positiu o una xarxa de traficants desvelada no ha de ser una mala notícia. Si sabem que existeixen, és bo que es descobreixi. I no s'hi val a dir que valdria més dedicar els esforços de la Guàrdia Civil a altres coses. El dopatge no només és fer trampes en l'esport, sinó que és atemptar contra la salut dels esportistes, persones al capdavall. I tampoc s'hi val a dir que, en tot cas, és un problema de salut personal de l'esportista que es dopa. Si fem servir els campions com a exemple de futur per als joves, quin exemple dóna un campió dopat?

A Espanya, a més, com que s'usen de manera descarada els èxits esportius com a element de la projecció internacional que no s'aconsegueix en altres àmbits, els casos de dopatge en què hi ha implicats estrelles de l'esport, es prenen com una ofensa a l'orgull nacional. I en qualsevol ofensa a l'orgull nacional hi ha d'haver un culpable exterior. Espero amb delit les noves entregues de l'operació Galgo. Des de la presumpció d'innocència de Marta Domínguez i de les altres persones implicades –de la d'Eufemiano Fuentes ja em costa creure-hi més–, només cal desitjar que la Guàrdia Civil i els organismes corresponents facin bé la feina i s'aclareixi tot. I si algun nom, medalla, palmarès, en surt tacat, doncs a aguantar-se. No seria el primer ni serà l'últim. El dopatge existeix. Organitzat o desorganitzat. A petita o gran escala. No s'ha d'oblidar, però, que per molts casos de dopatge que es descobreixin, sempre hi haurà molts més esportistes nets.