Opinió

LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

L'obra mestra en moviment

Estem assistint, segurament, als millors moments del Barça des que l'entrena Pep Guardiola. Res de segurament. Sens dubte. Les xifres són eloqüents es mirin per on es mirin. Per exemple, fa sis partits que ni tan sols encaixa cap gol i en canvi n'ha marcat ni més ni menys que vint-i-sis. Els números canten, però la simfonia del joc és sublim. L'estat de forma de l'equip de Guardiola és una cosa mai vista. Transmet una gran seguretat en tot el que fa. El terme «seguretat», però, no només és aplicable a la solidesa del sistema defensiu, sinó també al desplegament ofensiu. De fet, és impossible separar el joc d'atac que el sistema defensiu perquè són tot una sola cosa. Sempre queda el marge de l'error puntual, però fins i tot sembla que aquest equip ho té sota control. Totes les qualitats que han mostrat en les dues temporades anteriors sembla que en l'actual han convergit en el seu punt més precís i eficaç.

En la primera temporada era un equip expansiu, en formació, més generós en l'esforç que en la productivitat i que va acabar guanyant tots els títols perquè la seva alegria va superar tots els reptes per pur esperit d'aventura. Al mateix temps que els jugadors van assimilar el futbol que els proposava Guardiola es van menjar el món. La temporada passada va tornar a rendir a un nivell altíssim, però probablement no va encertar de ple el camí cap a on tenia més marge de creixement. La solució que havia de ser Ibrahimovic es va acabar convertint en un problema i en moments puntuals, com ara la semifinal contra l'Inter (al marge d'àrbitres, núvols de cendra, sobreexcitacions i qüestions més fonamentals com ara la baixa d'Iniesta, que ja són incidències), va tenir poca versatilitat davant determinades dificultats. Però així i tot, l'equip va fer la millor lliga de la història. Aquesta temporada el més difícil va ser l'arrencada, per l'acumulació de partits dels que van jugar el mundial i que han hagut de fer la pretemporada dins la temporada. Però un cop la preparació ha arribat a un punt mínimament òptim, l'equip s'ha disparat. Les poques peces noves s'han acoblat de manera excel·lent, com ara ahir Villa i Mascherano, i el conjunt rendeix a un nivell superior. Ho ha demostrat donant el rendiment més alt en els reptes més complicats i consolidant un sistema futbolístic que està arribant a les seves cotes més altes. Jo no recordo haver vist un equip aquest que transmetés tanta sensació d'invulnerabilitat i de devastació del rival al mateix temps. No s'han de separar les temporades, perquè tot és la mateixa obra. Tanta persistència en l'excel·lència és un regal per als sentits. Fins on arribarà? Gaudim fins que l'equip mateix en doni la resposta.

Ahir va repetir el mateix resultat de l'últim partit al Camp Nou: 5-0. Però s'ha de dir a favor de la Real Sociedad que, a pesar del resultat, va oferir més bona sensació que l'últim equip que havia passat per l'estadi. Aquella sensació d'humiliació ahir no es va repetir. Una comparació que tritura aquella fal·làcia que propagava Mourinho insinuant que els rivals del Barça es rendeixen prèviament. Ara Mourinho ja ha canviat el discurs. De menysprear els altres equips ha passat a plorar amb els seus ulls i explicar la faula del gat i el gos per veure si li fitxen més jugadors en el mercat d'hivern. La Real va ser ahir un digne rival, malgrat que al final va quedar igualment devastat. El plantejament de Martín Lasarte va ser valent i va dificultar la creació de joc del Barça, que va tenir menys fluïdesa i menys continuïtat. Els bascos van posar la seva primera línia de pressió a l'altura d'on el Barça tenia la pilota i sempre van tenir una bona cohesió entre les línies. En algun altre moment als blaugrana potser se'ls hauria fet una mica més feixuc sortir-se'n, però en l'actual estat de forma de l'equip la seva producció de solucions supera qualsevol sistema. Fins i tot sense tenir Piqué i Busquets per iniciar la creació des de darrere. No hi havia harmonia en el joc del Barça, però quan la pilota arribava als peus de Xavi i Iniesta automàticament s'activaven totes les alarmes del rival. Però les solucions més eficaces van venir pel bon aprofitament de les bandes, sobretot la dreta. No va ser només per penjar pilotes, com havien fet infructuosament el dia de l'Hèrcules. Va servir per esponjar l'atapeïment defensiu i trobar espais per culminar jugades. Les dels dos primers gols. A la segona part la Real va perdre les esperances i, per tant, nervi competitiu. Es va limitar a mirar de minimitzar els danys. Però no va poder evitar la golejada. El Barça juga contra ell mateix i cada dia guanya una mica més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)