Opinió

CRÒNICa d'ambient

PEP RIERA

Romàntics, ploramiques i durs

EL ROMANTICISME.

El patrocini de Qatar a la samarreta del Barça ha revifat el debat sobre el romanticisme en el club blaugrana. Que el Barça és més que un club o deixi de ser-ho no depèn només d'un fet com aquest. No és un fet menor, però la divisa «més que un club» és molt més que una samarreta verge. Si més no per als que tenim una edat. Els més joves no poden saber-ho si cap culer veterà no els ho ha explicat. Durant molts i molts anys el Barça va ser sobretot això que en podem dir «romanticisme» (que a vegades no deixava de ser un victimisme camuflat). A falta d'èxits esportius, els culers alimentaven la seva vinculació amb el club amb les periòdiques injustícies que patia el club: el tancament de les Corts el 1925, la mort del president Sunyol, el cas Di Stefano, el robatori de Guruceta, els atemptats de Goikoetxea contra Schuster i Maradona... I, entremig, unes poques alegries elevades (algunes amb justícia) a monument nacional: el 0-5 i la lliga del 1973/74, la lliga de catorze anys abans, la de Venables onze anys després, la Recopa de Basilea entremig... Ser del Barça llavors sí que era romanticisme pur i dur.

En els últims vint anys, en canvi, l'orgull de ser del Barça per fi ha emanat del que passava sobre la gespa. Fins la felicitat d'avui dia amb l'equip que dirigeix Guardiola. El romanticisme d'ara té més a veure amb el fet de tenir un equip amb el nucli dur provinent del planter, amb els valors de què l'ha dotat Guardiola (també l'educació de Rijkaard), amb l'estil de joc que crea admiració... Portar publicitat a la samarreta potser serà menys romàntic, malgrat que s'hi mantingui Unicef. Però el Barça no deixarà de ser més que un club. Perquè això no depèn d'una renúncia, sinó de tota l'acumulació de sentiments al llarg de la història. De com el club ha viscut els temps de derrotes i injustícies i els èxits escassos, i de com amb tot aquest bagatge creu i transmet els valors que impregnen la seva etapa de més èxit. La samarreta sense patrocinador era romanticisme d'un altre temps, però el romanticisme continua i té ara formes més felices en el Barça.

EL PLORANER.

Ja està bé que el Barça no visqui pendent del Madrid, però aquest dies no s'haurien de passar per alt alguns dels efectes col·laterals del 5-0. L'atenuació de la fanfara mediàtica proclamant el naixement del nou equip que havia de dominar el món passant per sobre del Barça era previsible després del bany al Camp Nou. Més enllà de l'intent frustrat de fer ensopegar el Barça pel conflictiu desplaçament a Pamplona, els mitjans madrilenys no troben ni engrunes per desacreditar l'equip de Guardiola. Ho han intentat de nou amb l'acord de patrocini amb Qatar, i han coincidit amb els més crítics de l'entorn culer a desacreditar el país de l'Orient Mitjà com a règim no democràtic. Venint d'on vénen aquestes crítiques (ells, que van aplaudir el patrocini del seu club per una casa d'apostes), hem d'interpretar que l'entrada d'ingressos al club blaugrana ha estat percebut en la galàxia blanca com un altre gol.

Però l'efecte secundari més sibil·lí del 5-0 ha estat el canvi d'actitud de José Mourinho. La prepotència que havia desplegat des que va arribar a la casa blanca s'ha transformat. El tècnic portuguès conserva la impertinència, però l'escaldada del Camp Nou l'ha convertit en un ploraner. El correctiu va ser molt dur i la seva reacció demostra que estava convençut que tenia la fórmula per derrotar el Barça i en canvi va acabar encaixant la pitjor derrota de la seva carrera. Ara explica faules sobre gats i gossos per fer veure que necessita més fitxatges i amb cara compungida envia un missatge al seu president perquè vagi al mercat. Encara no som a mitja temporada i Mou ja prepara el terreny per si el Madrid es torna a quedar en blanc.

No s'ha de fer cas de tot el que diguin a Madrid. Només prendre'n nota. La temporada és llarga, i tornaran a la càrrega.

EL DERBI.

Els enfrontaments amb l'Espanyol són pràcticament l'únic escenari en què el Barça no ha imposat amb claredat la seva supremacia en els cara a cara amb els rivals. Aquesta vegada tots dos equips arriben al derbi en la seva millor versió dels últims anys. El Barça ja se sap com jugarà, com mirarà de fer-ho. L'Espanyol, en canvi, abandonarà el pla que l'ha dut a la quarta posició de la classificació i recuperarà la versió més destructora. Molts consideren que és l'única manera de sortir mig indemne d'un enfrontament amb els blaugrana. Dissabte potser veurem si això encara té vigència.

El que s'ha de celebrar és que el centre d'atenció del derbi sigui el partit i que les directives s'hagin deixat de conflictes infantils. Però, compte, tampoc cal abusar. Tanta cordialitat també pot ser apegalosa. Una mica de rivalitat dialèctica ben entesa també és convenient.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)