[D]
1
Opinió
16 desembre 2010 2.00 h

CRÒNICa d'ambient

PEP RIERA

Romàntics, ploramiques i durs

EL ROMAN­TI­CISME.

El patro­cini de Qatar a la samar­reta del Barça ha revi­fat el debat sobre el roman­ti­cisme en el club blau­grana. Que el Barça és més que un club o deixi de ser-ho no depèn només d'un fet com aquest. No és un fet menor, però la divisa «més que un club» és molt més que una samar­reta verge. Si més no per als que tenim una edat. Els més joves no poden saber-ho si cap culer veterà no els ho ha expli­cat. Durant molts i molts anys el Barça va ser sobre­tot això que en podem dir «roman­ti­cisme» (que a vega­des no dei­xava de ser un vic­ti­misme camu­flat). A falta d'èxits espor­tius, els culers ali­men­ta­ven la seva vin­cu­lació amb el club amb les periòdiques injustícies que patia el club: el tan­ca­ment de les Corts el 1925, la mort del pre­si­dent Sunyol, el cas Di Ste­fano, el roba­tori de Guru­ceta, els atemp­tats de Goiko­et­xea con­tra Schus­ter i Mara­dona... I, entre­mig, unes poques ale­gries ele­va­des (algu­nes amb justícia) a monu­ment naci­o­nal: el 0-5 i la lliga del 1973/74, la lliga de catorze anys abans, la de Vena­bles onze anys després, la Recopa de Basi­lea entre­mig... Ser del Barça lla­vors sí que era roman­ti­cisme pur i dur.

En els últims vint anys, en canvi, l'orgull de ser del Barça per fi ha ema­nat del que pas­sava sobre la gespa. Fins la feli­ci­tat d'avui dia amb l'equip que diri­geix Guar­di­ola. El roman­ti­cisme d'ara té més a veure amb el fet de tenir un equip amb el nucli dur pro­vi­nent del plan­ter, amb els valors de què l'ha dotat Guar­di­ola (també l'edu­cació de Rijka­ard), amb l'estil de joc que crea admi­ració... Por­tar publi­ci­tat a la samar­reta pot­ser serà menys romàntic, mal­grat que s'hi man­tin­gui Uni­cef. Però el Barça no dei­xarà de ser més que un club. Perquè això no depèn d'una renúncia, sinó de tota l'acu­mu­lació de sen­ti­ments al llarg de la història. De com el club ha vis­cut els temps de der­ro­tes i injustícies i els èxits escas­sos, i de com amb tot aquest bagatge creu i trans­met els valors que impreg­nen la seva etapa de més èxit. La samar­reta sense patro­ci­na­dor era roman­ti­cisme d'un altre temps, però el roman­ti­cisme con­ti­nua i té ara for­mes més feli­ces en el Barça.

EL PLO­RA­NER.

Ja està bé que el Barça no vis­qui pen­dent del Madrid, però aquest dies no s'hau­rien de pas­sar per alt alguns dels efec­tes col·late­rals del 5-0. L'ate­nu­ació de la fan­fara mediàtica pro­cla­mant el nai­xe­ment del nou equip que havia de domi­nar el món pas­sant per sobre del Barça era pre­vi­si­ble després del bany al Camp Nou. Més enllà de l'intent frus­trat de fer enso­pe­gar el Barça pel con­flic­tiu des­plaçament a Pam­plona, els mit­jans madri­lenys no tro­ben ni engru­nes per desa­cre­di­tar l'equip de Guar­di­ola. Ho han inten­tat de nou amb l'acord de patro­cini amb Qatar, i han coin­ci­dit amb els més crítics de l'entorn culer a desa­cre­di­tar el país de l'Ori­ent Mitjà com a règim no democràtic. Venint d'on vénen aques­tes crítiques (ells, que van aplau­dir el patro­cini del seu club per una casa d'apos­tes), hem d'inter­pre­tar que l'entrada d'ingres­sos al club blau­grana ha estat per­ce­but en la galàxia blanca com un altre gol.

Però l'efecte secun­dari més sibil·lí del 5-0 ha estat el canvi d'acti­tud de José Mou­rinho. La pre­potència que havia des­ple­gat des que va arri­bar a la casa blanca s'ha trans­for­mat. El tècnic por­tuguès con­serva la imper­tinència, però l'escal­dada del Camp Nou l'ha con­ver­tit en un plo­ra­ner. El cor­rec­tiu va ser molt dur i la seva reacció demos­tra que estava con­vençut que tenia la fórmula per der­ro­tar el Barça i en canvi va aca­bar encai­xant la pit­jor der­rota de la seva car­rera. Ara explica fau­les sobre gats i gos­sos per fer veure que neces­sita més fit­xat­ges i amb cara com­pun­gida envia un mis­satge al seu pre­si­dent perquè vagi al mer­cat. Encara no som a mitja tem­po­rada i Mou ja pre­para el ter­reny per si el Madrid es torna a que­dar en blanc.

No s'ha de fer cas de tot el que diguin a Madrid. Només pren­dre'n nota. La tem­po­rada és llarga, i tor­na­ran a la càrrega.

EL DERBI.

Els enfron­ta­ments amb l'Espa­nyol són pràcti­ca­ment l'únic esce­nari en què el Barça no ha impo­sat amb clare­dat la seva supre­ma­cia en els cara a cara amb els rivals. Aquesta vegada tots dos equips arri­ben al derbi en la seva millor versió dels últims anys. El Barça ja se sap com jugarà, com mirarà de fer-ho. L'Espa­nyol, en canvi, aban­do­narà el pla que l'ha dut a la quarta posició de la clas­si­fi­cació i recu­pe­rarà la versió més des­truc­tora. Molts con­si­de­ren que és l'única manera de sor­tir mig indemne d'un enfron­ta­ment amb els blau­grana. Dis­sabte pot­ser veu­rem si això encara té vigència.

El que s'ha de cele­brar és que el cen­tre d'atenció del derbi sigui el par­tit i que les direc­ti­ves s'hagin dei­xat de con­flic­tes infan­tils. Però, compte, tam­poc cal abu­sar. Tanta cor­di­a­li­tat també pot ser ape­ga­losa. Una mica de riva­li­tat dialèctica ben entesa també és con­ve­ni­ent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Pep Riera
Altres articles de l'autor

Publicat a