Nosaltres no ens cansaríem mai de veure'ls jugar, però a ells els convé un descans. Serà curt, però és necessari. En les últimes golejades el Barça acabava fent el cinquè gol en els últims minuts del partit, prova de la seva intensitat competitiva i les seves insaciables ganes de jugar a futbol fins a l'última gota de cada partit. Si la seva manera de jugar a futbol transmetia una sensació sobrehumana, en algun moment s'havien d'humanitzar una mica. Ahir ho van fer des de l'alineació titular, en què descansaven la meitat dels protagonistes de les últimes exhibicions. Era un partit perquè els que tenen un paper secundari assumeixin el protagonisme necessari perquè l'equip mantingui el nivell competitiu necessari per afrontar amb garanties totes les competicions. També s'ha de dir que és més difícil passar de secundari a protagonista de cinc en cinc que d'un en un. Com Guardiola va dir de Pedro quan un periodista l'elevava a candidat a la Pilota d'Or, la meitat de l'equip ahir eren «acompanyants». Però el partit no va acabar amb empat a zero per això, només per això. També va ser perquè l'Athletic va aplicar una recepta que els últims rivals havien deixat de banda: defensar molt enrere, fins a acabar ajuntant totes les línies per situar nou o deu defenses a l'àrea pròpia. Durant molta estona va fer la sensació que el primer gol a favor del Barça cauria pel seu propi pes. També semblava que així ho percebia l'Athletic, que aparentment defensava amb una certa amabilitat. A la banda, Caparrós també va fer un joc de mans amb la pilota quan Alves volia fer un servei de banda i després va picat l'ullet a Guardiola, evocant l'incident amb Cristiano Ronaldo en el clàssic. I abans del canvi de Muniain es va veure el delegat de l'Athletic dialogant i rient amb el quart àrbitre, que ja se sap que sol ser un robot que no entra mai en contacte amb els humans. Tot era fingit. L'Athletic pretenia seriosament bloquejar el Barça i endur-se un bon resultat. Els gols no caurien pel seu propi pes. I ni l'Athletic va cometre errades ni el Barça va tenir la capacitat de desequilibri d'altres vegades per poder batre Gorka. El desenllaç la serà l'any que ve, després d'un breu descans nadalenc.

El Barça sabia que contra l'Athletic jugava un partit de cent vuitanta minuts i la distensió va convertir-lo en un equip més de bon defensar. Perquè atacar, sí que ho va fer. Ho fa sempre. Però en la mena de partits com el d'ahir ja se sap que el pas del temps afavoreix l'equip que se sent més còmode amb el marcador que el que el vol canviar tant sí com no. La pressió del Barça va anar de menys a més i va acabar amb una última càrrega de gairebé mitja hora, però a aquella hora l'equip de Caparrós ja no estava per fer bromes. Havia resistit massa estona contra un equip aparentment imparable per no serrar les dents fins al final. L'equip de Guardiola va jugar com juga sempre, però amb menys ritme. Un part per iniciativa pròpia, una altra part per l'actitud ultrahermètica dels bascos. Però tampoc no era precisament la velocitat el que convenia més al joc blaugrana. Segurament l'únic que hauria aportat anar més de pressa hauria estat un increment dels xocs contra els defenses bascos, sempre nombrosos en totes les àrees on es movia la pilota. Obrir el joc a les bandes tampoc no era el recurs més automàticament desequilibrant, perquè l'Athletic acumulava homes en amplada. Probablement el que hauria donat al Barça la clau per obrir la muralla blanc-i-vermella era la cirurgia de precisió, però ja se sap que en aquest aspecte també s'hi afegeix el factor de la inspiració. I que, per tant, va a dies i a persones. Iniesta va agafar el comandament de les operacions i va intentar aportar la seva imaginació i creativitat per trobar forats en la defensa basca. Pedro també hi va aportar el seu do de la ubiqüitat. Però els va costar trobar més socis i la pilota solia acabar rebotant a les cames d'algun jugador de l'Athletic. Xavi tampoc no trobava la línia per als intents de diagonal de Bojan o Pedro i els laterals no aconseguien activar el factor sorpresa pujant per la banda. Alves i Maxwell van intervenir molt, però no van tenir espais ni precisió per introduir pilotes de perill dins l'àrea.

Quedava el recurs d'activar la banqueta, plena de jugadors de luxe. Messi va entrar per Keita en el minut 8 de la segona part i Villa per Bojan poc després del primer quart d'hora. Piqué també es va sumar a l'última càrrega. Van aparèixer algunes ocasions de gol enmig de la boira espessa de l'àrea de Gorka perquè l'equip no va descansar fins que l'àrbitre va xiular el final. Però els gols d'aquest any magnífic ja s'havien acabat. Els pròxims ja seran del 2011. Aquí serem.