Nosal­tres no ens can­saríem mai de veure'ls jugar, però a ells els convé un des­cans. Serà curt, però és neces­sari. En les últi­mes gole­ja­des el Barça aca­bava fent el cinquè gol en els últims minuts del par­tit, prova de la seva inten­si­tat com­pe­ti­tiva i les seves insa­ci­a­bles ganes de jugar a fut­bol fins a l'última gota de cada par­tit. Si la seva manera de jugar a fut­bol trans­me­tia una sen­sació sobre­hu­mana, en algun moment s'havien d'huma­nit­zar una mica. Ahir ho van fer des de l'ali­ne­ació titu­lar, en què des­can­sa­ven la mei­tat dels pro­ta­go­nis­tes de les últi­mes exhi­bi­ci­ons. Era un par­tit perquè els que tenen un paper secun­dari assu­mei­xin el pro­ta­go­nisme neces­sari perquè l'equip man­tin­gui el nivell com­pe­ti­tiu neces­sari per afron­tar amb garan­ties totes les com­pe­ti­ci­ons. També s'ha de dir que és més difícil pas­sar de secun­dari a pro­ta­go­nista de cinc en cinc que d'un en un. Com Guar­di­ola va dir de Pedro quan un peri­o­dista l'ele­vava a can­di­dat a la Pilota d'Or, la mei­tat de l'equip ahir eren «acom­pa­nyants». Però el par­tit no va aca­bar amb empat a zero per això, només per això. També va ser perquè l'Ath­le­tic va apli­car una recepta que els últims rivals havien dei­xat de banda: defen­sar molt enrere, fins a aca­bar ajun­tant totes les línies per situar nou o deu defen­ses a l'àrea pròpia. Durant molta estona va fer la sen­sació que el pri­mer gol a favor del Barça cau­ria pel seu propi pes. També sem­blava que així ho per­ce­bia l'Ath­le­tic, que apa­rent­ment defen­sava amb una certa ama­bi­li­tat. A la banda, Caparrós també va fer un joc de mans amb la pilota quan Alves volia fer un ser­vei de banda i després va picat l'ullet a Guar­di­ola, evo­cant l'inci­dent amb Cris­ti­ano Ronaldo en el clàssic. I abans del canvi de Muni­ain es va veure el dele­gat de l'Ath­le­tic dia­lo­gant i rient amb el quart àrbi­tre, que ja se sap que sol ser un robot que no entra mai en con­tacte amb els humans. Tot era fin­git. L'Ath­le­tic pre­te­nia seri­o­sa­ment blo­que­jar el Barça i endur-se un bon resul­tat. Els gols no cau­rien pel seu propi pes. I ni l'Ath­le­tic va come­tre erra­des ni el Barça va tenir la capa­ci­tat de dese­qui­li­bri d'altres vega­des per poder batre Gorka. El desen­llaç la serà l'any que ve, després d'un breu des­cans nada­lenc.

El Barça sabia que con­tra l'Ath­le­tic jugava un par­tit de cent vui­tanta minuts i la dis­tensió va con­ver­tir-lo en un equip més de bon defen­sar. Perquè ata­car, sí que ho va fer. Ho fa sem­pre. Però en la mena de par­tits com el d'ahir ja se sap que el pas del temps afa­vo­reix l'equip que se sent més còmode amb el mar­ca­dor que el que el vol can­viar tant sí com no. La pressió del Barça va anar de menys a més i va aca­bar amb una última càrrega de gai­rebé mitja hora, però a aque­lla hora l'equip de Caparrós ja no estava per fer bro­mes. Havia resis­tit massa estona con­tra un equip apa­rent­ment impa­ra­ble per no ser­rar les dents fins al final. L'equip de Guar­di­ola va jugar com juga sem­pre, però amb menys ritme. Un part per ini­ci­a­tiva pròpia, una altra part per l'acti­tud ultra­hermètica dels bas­cos. Però tam­poc no era pre­ci­sa­ment la velo­ci­tat el que con­ve­nia més al joc blau­grana. Segu­ra­ment l'únic que hau­ria apor­tat anar més de pressa hau­ria estat un incre­ment dels xocs con­tra els defen­ses bas­cos, sem­pre nom­bro­sos en totes les àrees on es movia la pilota. Obrir el joc a les ban­des tam­poc no era el recurs més automàtica­ment dese­qui­li­brant, perquè l'Ath­le­tic acu­mu­lava homes en amplada. Pro­ba­ble­ment el que hau­ria donat al Barça la clau per obrir la mura­lla blanc-i-ver­me­lla era la cirur­gia de pre­cisió, però ja se sap que en aquest aspecte també s'hi afe­geix el fac­tor de la ins­pi­ració. I que, per tant, va a dies i a per­so­nes. Ini­esta va aga­far el coman­da­ment de les ope­ra­ci­ons i va inten­tar apor­tar la seva ima­gi­nació i cre­a­ti­vi­tat per tro­bar forats en la defensa basca. Pedro també hi va apor­tar el seu do de la ubiqüitat. Però els va cos­tar tro­bar més socis i la pilota solia aca­bar rebo­tant a les cames d'algun juga­dor de l'Ath­le­tic. Xavi tam­poc no tro­bava la línia per als intents de dia­go­nal de Bojan o Pedro i els late­rals no acon­se­guien acti­var el fac­tor sor­presa pujant per la banda. Alves i Maxwell van inter­ve­nir molt, però no van tenir espais ni pre­cisió per intro­duir pilo­tes de perill dins l'àrea.

Que­dava el recurs d'acti­var la ban­queta, plena de juga­dors de luxe. Messi va entrar per Keita en el minut 8 de la segona part i Villa per Bojan poc després del pri­mer quart d'hora. Piqué també es va sumar a l'última càrrega. Van aparèixer algu­nes oca­si­ons de gol enmig de la boira espessa de l'àrea de Gorka perquè l'equip no va des­can­sar fins que l'àrbi­tre va xiu­lar el final. Però els gols d'aquest any magnífic ja s'havien aca­bat. Els pròxims ja seran del 2011. Aquí serem.