Aquest 2010 que s'acaba passarà a la història de l'esport espanyol com l'any en què es van acabar totes les frustracions. La victòria de la roja en la copa del món de futbol de Sud-àfrica va ser per als espanyols com el triomf del dream team de Johan Cruyff en la final de la copa d'Europa de Wembley del 1992 va ser per als aficionats del Barça. Fora complexos. Fora mala sort. Fora enemics exteriors. Ho hem aconseguit. Hem fet el cim. Ni Rafael Nadal, ni Fernando Alonso, ni Pau Gasol, ni els títols dels pilots de motos, ni les victòries encadenades en el Tour amb ciclistes diferents no servien als espanyols. El gran repte era el futbol. L'Eurocopa del 2008 havia estat un primer pas, però per als hereus d'aquell imperi on mai es posava el sol, això no era res. Si havien tingut el món als seus peus, Europa era ben poca cosa. El gol d'Iniesta va posar les coses al seu lloc. De cop i volta, segles de frustracions de tota mena quedaven enrere. Les crisis, amb gols i copes són menys crisis. A Espanya, amb la roja. A Catalunya, amb el Barça.

I tot plegat, dintre del que la premsa esportiva espanyola fa temps que ha qualificat com «la edad de oro del deporte español». Una edat d'or que ha portat a esclats de prepotència nacionalista espanyola –ja em perdonaran l'ús de la paraula nacionalista al costat de la paraula espanyola, perquè com tothom sap, els espanyols no són nacionalistes– com la portada que va fer el diari As l'11 d'octubre, l'endemà que Jorge Lorenzo i Toni Elias guanyessin els mundials de Moto GP i Moto 2 respectivament. Nadal, Alonso i Óscar Freire també apareixen en una portada en què el títol era «!Yo soy español! (¿A qué quieres que te gane?)». No es pot negar que Espanya té grans esportistes en els grans esports mediàtics, però m'agradaria saber què van pensar els espanyols practicants dels esports en què o no es guanya res o es guanya de tant en tant. També vull pensar que no hi ha cap esportista espanyol que vagi pel món amb la fatxenderia que demostren els periodistes que van pensar i van posar al quiosc aquella portada.

Els darrers mesos d'aquest 2010 ens han demostrat que a més d'una edat d'or de l'esport espanyol també hi ha una edat d'or del dopatge espanyol. Tant se val si hi ha més o menys casos que en altres llocs. A l'esport espanyol hi ha dopatge i com més se sàpiga millor, perquè els que juguen net no tindran al damunt l'ombra de la sospita. Les coses són netes quan estan realment netes, no quan sembla que ho estan perquè la brutícia està amagada a sota l'estora.