«Soy español, gano en prepotencia»

Ja fa temps que no ens mamem el dit i som prou cons­ci­ents que aque­lla màxima de l'espe­rit olímpic que deia que «l'impor­tant és par­ti­ci­par» queda molt bé però que en la rea­li­tat ha que­dat subs­tituïda per «l'únic que importa és gua­nyar». Fins al punt que hi ha espor­tis­tes i pre­pa­ra­dors que es pas­sen l'antiga màxima per folre del xan­dall i són capaços de fer tram­pes amb el dopatge per apli­car la nova veri­tat de gua­nyar com a únic objec­tiu. Però no és de dopatge del que volia par­lar, tot i que amb l'ope­ració Lle­brer ja tenim un nou epi­sodi mise­ra­ble que està arra­sant els atle­tes més des­ta­cats de l'atle­tisme espa­nyol. Sí que volia par­lar d'esport espa­nyol, d'espe­rit espor­tiu espa­nyol. Hem rebut a la redacció el número 72 de la revista del Comitè Olímpic Espa­nyol, Olim­pia, cor­res­po­nent al mes de desem­bre. A la por­tada, sobre una foto d'afi­ci­o­nats cele­brant la victòria de la selecció espa­nyola al mun­dial de fut­bol de Sud-àfrica, un títol gros: Soy español, ¿a qué qui­e­res que te gane? I un subtítol: La afición vibra con los cam­pe­o­nes españoles. Que­dem-nos amb el títol, i pen­sem que la revista és del Comitè Olímpic Espa­nyol, encara que ja es veu d'entrada que és més espa­nyol que olímpic. Alguns podem accep­tar, encara que sigui com una fata­li­tat, que el més impor­tant ja no sigui par­ti­ci­par i que sigui gua­nyar. Si més no, perquè també hi ha mane­res belles de gua­nyar, com va ser el cas de la selecció de Del Bos­que, amb l'estil a què ens ha acos­tu­mat el Barça i amb una bona colla de juga­dors blau­grana, als quals, per cert, escau ben poc un eslògan tan pre­po­tent i anti­es­por­tiu com aquest «Soy español, ¿a qué qui­e­res que te gane?». Que els espa­nyols mai no han sabut per­dre, ja era una veri­tat con­tras­tada. Conei­xent-los, també era pre­vi­si­ble que no sabes­sin gua­nyar, i ara que han reco­llit uns quants èxits s'ha com­pro­vat. Si els dipo­si­ta­ris de l'espe­rit olímpic titu­len la seva revista d'aquesta manera, què es pot espe­rar de la xusma (si és que no són el mateix) en el que en tots els balanços de l'any espor­tiu han ano­me­nat 2010, el año de España. El tri­omf de la selecció espa­nyola a Sud-àfrica va ser meres­cut i bri­llant, el mallorquí Rafa Nadal ha excel·lit més que mai, el català Pau Gasol és l'emblema espa­nyol a l'NBA, el també mallorquí Jorge Lorenzo i els cata­lans Toni Elias i Marc Màrquez han domi­nat el mun­dial de moto­ci­clisme, a més d'altres èxits en altres esports. Però, menys pre­potència. I més res­pecte a espor­tis­tes com ara Usain Bolt, David Rudisha, Blanka Vla­sic, Haile Gebr­se­las­sie, Sebas­tian Vet­tel, Sébas­tien Loëb, Mic­hael Phelps... i a tots els que, sent més modes­tos i no gua­nyen, par­ti­ci­pen amb més dig­ni­tat en qual­se­vol esport i en qual­se­vol com­pe­tició.