ELS TRES PEUS
JORDI MALUQUER
El misteri d'Iniesta
Sempre m'ha sorprès la bona premsa que ha tingut el jugador del Barça Andrés Iniesta. És indubtable que el seu comportament senzill no aixeca l'allau de pros i contres que provoquen els que van de cracks. Surt del planter, no és un fitxatge a cop de talonari. La seva llegenda arrenca del comentari de quan Pep Guardiola era encara jugador, que va dir a Xavi: «Tu em retiraràs a mi, però aquest ens retirarà a tots dos.» I el noi escardalenc que dóna sempre detalls de bona tècnica però que només és indiscutible i aguanta el tremp dels noranta minuts quan està en plena forma física s'ha anat introduint, fent passades, demostrant però que no és un golejador infal·lible però que té l'instint de superació i de fortalesa d'esperit de marcar gols decisius: el que dóna una copa d'Europa al Barça i un campionat del món a la selecció espanyola. Aquests dos fets el fan llegenda.
Després és dels jugadors pàl·lids del Barça. Sans, Cèsar i algun altre tenien aquesta característica que continua una mica Fontàs. Això fa que entre jugadors embrunits o de color tingui una llum pròpia i es pugui seguir fàcilment tant al camp com per televisió. En una trajectòria no pas marcada per l'absència de lesions va fent camí tot deixant enlaire si ell sol podria sostenir el joc de l'equip, ja que li encomanen preferentment missions concretes: desequilibrar per l'esquerra, jugar entre línies, desdoblar Xavi en la creació de joc.
Fora de la seva voluntat és utilitzat com a ensenya de l'espanyolitat. Els locutors nacionalistes espanyols que narren els partits de la roja, quan agafa la pilota Iniesta despleguen la seva retòrica grandiloqüent. «Aquest no és català», sembla que vulguin que s'entengui entre línies. Ha catapultat tant el nom del seu poble natal, Fuentealbilla, que probablement si aquest indret demanés el dret d'autodeterminació aixecaria fins i tot adhesions entre els que neguen el pa i la sal a Catalunya...
En aquesta societat barrejada en la que vivim, el fet que un no català sigui jugador i incondicional del Barça els alleuja i la part de nissaga no autòctona que a vegades es porta a dins s'hi esplaia de manera inconscient. Malgrat que des de la més tendra adolescència campa per aquí, és un d'aquests que encarna la legalitat vigent: no té per què esforçar-se a parlar un idioma que entén però que no és el seu. És, d'altra banda, una satisfacció veure que, almenys una vegada a l'any, exclama «visca el Barça, visca Catalunya», però a continuació, en una expressió entre múrria, simpàtica i natural, li treu tot el ferro cridant «visca Fuentealbilla». Veurem què passa el dia 10.