VIOLACIÓ DE 24 SEGONS
JORDI PLÀ COMAS
Qui desvirtua què?
Fins al 31 de gener els clubs de l'ACB tenen la possibilitat de fitxar jugadors que hagin jugat en altres equips. Josh Fisher i Martin Rancik ja han canviat tres vegades de club des que ha començat la temporada, però han estat els fitxatges de Joe Ingles (Regal) i Esteban Batista (Caja Laboral) els que han generat debat. En els dos casos, els clubs anomenats grans han fet ús del reglament i dels seus recursos per incorporar un jugador que els solucionava un problema actual i que, a més, esperen que els serveixi pel futur. Als clubs venedors, Granada i Fuenlabrada, la marxa dels dos jugadors els ha servit per apedaçar un problema econòmic actual i, sent optimistes, potser també per algun del futur.
Com sempre en aquests casos, però, hi ha hagut crítiques per al Barça i el Baskonia amb l'argument que el seu poder desvalora la competició perquè en els dos casos s'han emportat el millor (o més important) jugador de l'anomenat equip petit. Amb Ingles el Granada va guanyar dos partits i en va perdre cinc. Sense ell, acumula un triomf i vuit derrotes i és cuer. Això és tan cert com que només amb la seva baixa no s'expliquen aquests resultats, però els aficionats dels equips que, com els andalusos, lluiten per no baixar, es queixen que una cosa és haver jugat contra el Granada amb Ingles i una altre haver-s'hi enfrontat sense ell. S'ha trencat encara més, esgrimeixen, la ideal igualtat de condicions que se suposa en qualsevol competició. El mateix es pot argumentar amb el Fuenlabrada, que tenia l'accés a la copa a l'abast i que sense Batista podria quedar-se'n sense, i els equips que lluitaran demà per accedir a la copa. Els aficionats del Granada i el Fuenlabrada, en canvi, entenen la situació pels gravíssims problemes econòmics que descriuen el dia a dia dels seus. «Era més important que el club pogués sortir l'any vinent a l'ACB que tenir Batista tota la temporada», deia Ferran López, director tècnic del Fuenlabrada, un cop consumat el traspàs del pivot que permetrà ingressar, en terminis, uns 800.000 euros.
Els dos casos són símptomes d'una realitat més patent que no pas el vell i sovint fal·laç abús de poder per part dels clubs grans. Són, els dos fitxatges, exemples de supervivència en temps econòmicament guerrers, reflexos d'una realitat crematística que té en la meitat dels clubs de l'ACB en situació entre crítica i molt crítica. Si s'ha de parlar de desvirtuar la competició que s'assenyali com a culpables els clubs petits que a l'estiu assumeixen contractes sense tenir-ne garantit el compliment. O, sent estrictes, apuntem cap a la mateixa associació de clubs que manté intactes unes normes inassumibles d'ingrés i permanència en una lliga que la realitat social i econòmica actual fa insostenible. És aquí on escoltem la petició de Josep Vives, president del Manresa, de la supressió del pressupost mínim obligatori –uns 3,2 milions– o, pensant en aquests criteris elitistes, és aquí on el sentit comú s'esbocina quan pensem que si demà el CBT pugés a l'ACB necessitaria, abans de fitxar cap jugador, uns 7 milions d'euros per fer-ne efectiu l'ingrés.