Fins al 31 de gener els clubs de l'ACB tenen la pos­si­bi­li­tat de fit­xar juga­dors que hagin jugat en altres equips. Josh Fis­her i Mar­tin Ran­cik ja han can­viat tres vega­des de club des que ha començat la tem­po­rada, però han estat els fit­xat­ges de Joe Ingles (Regal) i Este­ban Batista (Caja Labo­ral) els que han gene­rat debat. En els dos casos, els clubs ano­me­nats grans han fet ús del regla­ment i dels seus recur­sos per incor­po­rar un juga­dor que els solu­ci­o­nava un pro­blema actual i que, a més, espe­ren que els ser­veixi pel futur. Als clubs vene­dors, Gra­nada i Fuen­la­brada, la marxa dels dos juga­dors els ha ser­vit per apedaçar un pro­blema econòmic actual i, sent opti­mis­tes, pot­ser també per algun del futur.

Com sem­pre en aquests casos, però, hi ha hagut crítiques per al Barça i el Basko­nia amb l'argu­ment que el seu poder des­va­lora la com­pe­tició perquè en els dos casos s'han empor­tat el millor (o més impor­tant) juga­dor de l'ano­me­nat equip petit. Amb Ingles el Gra­nada va gua­nyar dos par­tits i en va per­dre cinc. Sense ell, acu­mula un tri­omf i vuit der­ro­tes i és cuer. Això és tan cert com que només amb la seva baixa no s'expli­quen aquests resul­tats, però els afi­ci­o­nats dels equips que, com els anda­lu­sos, llui­ten per no bai­xar, es quei­xen que una cosa és haver jugat con­tra el Gra­nada amb Ingles i una altre haver-s'hi enfron­tat sense ell. S'ha tren­cat encara més, esgri­mei­xen, la ideal igual­tat de con­di­ci­ons que se suposa en qual­se­vol com­pe­tició. El mateix es pot argu­men­tar amb el Fuen­la­brada, que tenia l'accés a la copa a l'abast i que sense Batista podria que­dar-se'n sense, i els equips que llui­ta­ran demà per acce­dir a la copa. Els afi­ci­o­nats del Gra­nada i el Fuen­la­brada, en canvi, ente­nen la situ­ació pels gravíssims pro­ble­mes econòmics que des­cri­uen el dia a dia dels seus. «Era més impor­tant que el club pogués sor­tir l'any vinent a l'ACB que tenir Batista tota la tem­po­rada», deia Fer­ran López, direc­tor tècnic del Fuen­la­brada, un cop con­su­mat el traspàs del pivot que per­metrà ingres­sar, en ter­mi­nis, uns 800.000 euros.

Els dos casos són símpto­mes d'una rea­li­tat més patent que no pas el vell i sovint fal·laç abús de poder per part dels clubs grans. Són, els dos fit­xat­ges, exem­ples de super­vivència en temps econòmica­ment guer­rers, refle­xos d'una rea­li­tat cre­matística que té en la mei­tat dels clubs de l'ACB en situ­ació entre crítica i molt crítica. Si s'ha de par­lar de des­vir­tuar la com­pe­tició que s'asse­nyali com a cul­pa­bles els clubs petits que a l'estiu assu­mei­xen con­trac­tes sense tenir-ne garan­tit el com­pli­ment. O, sent estric­tes, apun­tem cap a la mateixa asso­ci­ació de clubs que manté intac­tes unes nor­mes inas­su­mi­bles d'ingrés i per­manència en una lliga que la rea­li­tat social i econòmica actual fa insos­te­ni­ble. És aquí on escol­tem la petició de Josep Vives, pre­si­dent del Man­resa, de la supressió del pres­su­post mínim obli­ga­tori –uns 3,2 mili­ons– o, pen­sant en aquests cri­te­ris eli­tis­tes, és aquí on el sen­tit comú s'esbo­cina quan pen­sem que si demà el CBT pugés a l'ACB neces­si­ta­ria, abans de fit­xar cap juga­dor, uns 7 mili­ons d'euros per fer-ne efec­tiu l'ingrés.