En les èpoques de crisi es busca refugi en els valors segurs. Això és el que ha fet el Liverpool, deixant l'equip a les mans de Kenny Dalglish, un dels herois dels aficionats més fervents de The Kop i, per gairebé la majoria de seguidors, el millor jugador del club de tots els temps. King Kenny, com és conegut a Anfield, té un repte titànic al davant: agafa un equip que està a quatre punts de la zona de descens, insegur, sense confiança i saturat de jugadors menors, tret de Reina, Kuyt, Gerrard i Torres. Però l'escocès està acostumat a afrontar reptes complicats. El primer el va tenir tot just aterrar al Liverpool. Arribava per substituir l'estrella Kevin Keegan, que havia deixat l'equip després de guanyar la copa d'Europa (1977). Doncs no es va arronsar gens ni mica, ni li van pesar les més de 400.000 lliures que va costar. Es va integrar perfectament en lel conjunt dirigit per Paisley, que va revalidar el títol de campió d'Europa derrotant per 1-0 el Bruges amb gol del mateix Dalglish. A partir d'aquí va anar forjant la seva llegenda, que va lligada al seu paper de protagonista (com a jugador i també com entrenador-jugador des del 1986 fins al 1991) en l'època més brillant pel que fa a joc i títols del Liverpool: 3 copes d'Europa (1978, 1981 i 1984), 7 lligues angleses (1979, 1980, 1982, 1983, 1984, 1986 i 1988), una copa anglesa (1986), una supercopa d'Europa (1997), 4 copes de la lliga (1981, 1982, 1983 i 1984) i 5 Community Shield (1977, 1979, 1980, 1982 i 1988). A més, va ser escollit millor jugador de la lliga anglesa el 1979 i el 1983, l'any en què va quedar segon en la lluita per la Pilota d'Or, al darrere de Platini. Tots aquests títols els va aconseguir gràcies al fet que va posar el seu gran talent al servei de l'equip, buscant sempre el benefici del col·lectiu per sobre del lluïment personal i treballant i sacrificant-se com el primer. Aplicant, a més, el principi de la senzillesa, de la normalitat. Que és el que ha fet ara, el 2011, en tornar a la banqueta d'Anfield. No ha fet grans promeses. Senzillament ha posat les coses al seu lloc: «Ara mateix hem de concentrar-nos en l'objectiu més clar, que és el de no baixar.» És dur reconèixer-ho per un club que té l'historial que té i que la passada dècada va disputar dues finals de la lliga de campions i en va guanyar una. Però el primer pas per resoldre un problema és reconèixer que existeix i Dalglish ho ha fet. Li queda molta feina per endavant, però té tot el crèdit del món i els aficionats veuen en l'home que va aconseguir l'última lliga anglesa pel Liverpool com a entrenador la clau del ressorgiment i el retorn a les èpoques glorioses.