Quan hom veu la bogeria per veure el Barça a Alacant, el munt de nens i més variats seguidors darrere la banqueta de l'entrenador i suplents del Barça, quan les imatges de televisió mostren l'abraçada del porter de l'Hèrcules amb Messi i, d'altra banda, l'enfrontament dels jugadors de l'Osasuna amb els del Madrid, és que hi ha un triomf inabastable, no el de la lliga –set punts de diferència són un tangible avantatge–, sinó el de la simpatia, el de l'afició arreu dels camps de tot l'Estat. No hi ha enrenous, escàndols, baralles ni empentes, insults o desconsideracions, els partits es juguen cara a cara i guanya el futbol. I aquest el fa de manera superior el Barça.

En Pep ha estat qui ha acabat de modelar el perfil del model Barça, però darrere d'ell hi ha tot un equip que el segueix i, en cas de final d'etapa, cosa que els amants del Barça i del futbol no volem de cap de les maneres, hi hauria continuïtat.

Per tot plegat, tot i que és una mala notícia que Albert Benaiges, el pare futbolístic de tants nanos de la Masia –que fins i tot cobria l'enyor i els plors en diumenges i caps de setmana acompanyant-los al cinema o d'excursió als llocs més emblemàtics de Barcelona i Catalunya–, hagi deixat l'escola d'entrenadors i tutors futbolístics de la Masia, també hi ha un bon planter de tècnics. Tanmateix, a mi em falta un homenatge dels jugadors i de la directiva a qui ha estat un home clau en la gènesi d'aquest somni en el qual estem instal·lats.

Pep Guardiola dóna una imatge excel·lent del club, l'ajuda el perfil agre i prepotent de Mourinho, però al darrere tots els tècnics i jugadors fan el mateix. Aquesta és la cohesió més forta d'un veritable equip.

El perill ve dels qui no juguen, és l'hora de les rotacions i de la supèrbia. En els dos casos, l'esperit de la Masia –això és Pep, Xavi, Messi, etc.– ha de ser dic de contenció i mesura humil i senzilla. El que és la gent.