Aquest José Mourinho convertit en la riota del barcelonisme ara que el Madrid és a les portes d'un incendi que podria ben bé atiar-se aquesta nit, és el mateix tècnic que fa només dos anys i mig gaudia de les preferències d'una gran majoria de l'afició blaugrana per seure a la banqueta del Camp Nou. La mà dura i la capacitat de cantar-les clares del portuguès es presentaven com les úniques alternatives fiables per tornar a fer anar dret un equip perdut en l'autocomplaença. Alimentada pels altaveus mediàtics que s'atribueixen l'oficialitat de l'opinió pública barcelonista amb la mateixa facilitat que perden la memòria, el nom del fins aleshores detestat Mourinho va tenir aviat un gran seguici popular, fins que el clam es va tornar de seguida bram en ser Pep Guardiola l'escollit, un tècnic a qui faltava l'experiència que Mourinho sí que tenia. Ai l'experiència, quin valor més sobredimensionat! Com és que per anar endavant parlem tant d'experiència, que és passat, i no de projecció, que és futur? Guardiola havia reconduït un Barça B a la deriva tornant-lo a la cultura del treball i l'esforç i obtenint el premi de l'ascens a 2a B. Una experiència escassa, però una gran projecció si algú sabia veure que allò que s'havia capgirat en el filial era el que calia capgirar en el primer equip. Ho va veure Joan Laporta, de qui valorem poc el fet que fos un president atípic: són comptats els presidents que dirigeixen el seu club amb un model de futbol al cap. Florentino Pérez, per exemple, no en té. Per això s'ha equivocat no amb Mourinho, que és un bon tècnic, sinó elevant l'experiència del portuguès a la categoria de solució. Mourinho ha tret rendiment de tots els equips que ha entrenat, però de rendiment del Madrid també en va treure molt Pellegrini l'any passat. El que li cal al Madrid des de fa anys és tornar-se a fer. I diu l'experiència que això és el que Mourinho no ha fet enlloc on ha estat.