De tots els requisits per renovar, Guardiola només es va quedar amb les ganes de comprovar-ne un. Beneïda mancança, perquè la prova que li feia falta era veure el seu equip com respondria davant les dificultats. Se suposa que parlava de dificultats més genèriques, però ahir l'equip va tenir seriosos entrebancs en el partit a El Molinón per posar-se a prova. Els jugadors van respondre amb inconformisme i van lluitar amb l'orgull que només tenen els equips que no volen perdre mai. No van guanyar, però li van respondre bé. No es pot guanyar sempre, i es pot empatar o perdre si l'actitud és la que va tenir ahir el Barça. Així, perdrà i empatarà poques vegades. Llavors, hi ha la inspiració. Ah, la inspiració! Sí, els genis no van estar gaire inspirats. Però això és un misteri. La manera de jugar a futbol i l'actitud sí que depenen de la capacitat i de la voluntat. De voluntat, no en va faltar. De futbol, sí que li'n va faltar, sobretot a la primera part. Però això també es pot explicar a partir del rival. Sobretot ahir.

Manolo Preciado va voler desafiar una mica la lògica. O, dit d'una altra manera, va fer una aposta arriscada. La lògica diu que un equip com l'Sporting no pot fer gaire res més que defensar-se davant un equip com el Barça. Defensar-se i esperar un contraatac miraculós. O defensar-se i resar, si el rival surt resignat. Preciado va gosar llançar el seu equip a l'aventura. A jugar com ho fa el Barça. Sí, movent la pilota i atacant amb força gent, precisament perquè quan l'atac s'estroncava es posaven a pressionar en grup la sortida de la pilota des del lloc del camp on el Barça intentés començar la seva jugada. I si el Barça progressava o iniciava un atac organitzat, l'Sporting encara era més diligent a l'hora de replegar-se en un 4-4-2 molt compacte i eficient. Però la prioritat en l'arrencada del partit era tenir més la pilota que el Barça i arribar a veure de prop la cara de Valdés. I ho van aconseguir, també perquè al Barça li va costar entrar en una dinàmica tan intensa i exigent com la que li proposava l'equip asturià. La gosadia de Preciado i els seus jugadors va tenir premi: 1-0 en el minut 16, molt bon gol de Barral. Segurament això superava les millors expectatives que es podien haver fet els locals. Però no era una casualitat, ni el miracle que busquen altres equips. Era un fet que responia a la lògica futbolística que es veia sobre el camp. En els plans de Preciado potser no hi havia l'1-0 en tan poc temps, però la seva idea segur que era almenys guanyar temps. O sigui, no haver de fer el que fan els altres equips, que és defensar-se des del primer minut fins a l'últim. Contra aquest Barça això no ho aguanta ningú. Moltes de les setze victòries seguides fins ahir ho ratifiquen. Segurament Preciado havia planificat mitja horeta d'aventura i una hora de resistència. Si en el cara a cara inicial el seu equip no prenia mal, el cim de resistir una hora el setge blaugrana podia ser més assequible. I amb la injecció del gol de Barral, l'Sporting va fer totes les coses que volia fer amb un plus de confiança.

El partit, doncs, es desenvolupava més com volia Preciado que Guardiola. El tècnic blaugrana, evidentment, no es va quedar amb els braços plegats. El seu equip no dominava el partit, no tenia fluïdesa i era molt poc profund. Un dels entrebancs tàctics era que Afellay, titular a la banda dreta de l'atac, jugava més per fora que per dins, com ho fan Pedro i Villa. Alves, doncs, tampoc tenia el seu carril obert. Aquesta disfunció s'afegia a la poca finor de Xavi, Iniesta i Messi en la creació d'espais i de jugades que generessin superioritat. Les correccions de Guardiola van fer que l'equip comencés a dominar, però en l'últim quart d'hora de la primera part li va faltar profunditat. En el descans Guardiola va reiniciar el seu equip, com es fa amb les ordinadors quan no van fins. Amb Pedro en el lloc d'Afellay va tornar l'ortodòxia tàctica. I Alves va tornar a ser una arma atacant. Preciado ho va veure i va reforçar el lateral esquerre. Però el Barça ja tacava massivament. Algunes vegades, una mica massa. Massa atropelladament. És difícil lluitar contra el rellotge i jugar amb paciència. El Barça va empènyer, però en cap moment del partit va tenir la finor necessària. Sí que la va tenir Villa, amb una rematada molt intel·ligent en una ocasió que va facilitar el porter Cuéllar sortint a destemps. Cap dels dos equips mereixia perdre; llavors només queda l'empat. Tots dos equips van fer mèrits per acabar aplaudits.

En l'ideari de Guardiola també hi ha el convenciment que els equips es fan més forts i acaben donant el millor d'ells mateixos quan saben afrontar les dificultats. Per molt sa mentalment que sigui l'equip, també li va bé alguna ensopegada. Les cares de mala lluna dels jugadors al final del partit són el millor símptoma per al futur.