El gest de dignitat que Raül Agné va tenir dissabte abandonant la sala de premsa del camp de l'Osca atesa la falta de respecte cap a la llengua catalana, ha generat un allau de suports populars cap a l'entrenador del Girona, molts d'ells aprofitant les possibilitats infinites d'expressió que ofereixen les noves tecnologies. Es troba a faltar, però, el suport institucional a Agné. Em pregunto on és el comunicat de la secretaria general de l'Esport, fent valer el gest d'Agné per posar de relleu les moltes situacions d'aquest tipus que els esportistes catalans han de viure sovint per Espanya. Recordem el cas de Mònica Weisz, expulsada fa uns anys d'un campionat d'Espanya de tennis de taula per parlar en català amb el seu entrenador. El silenci més sorprenent, però, és el del Girona, que encara no ha badat boca ni ha escrit cap lletra per aplaudir en públic un gest que, per moltes reaccions favorables que hagi tingut, potser en el club ha generat més d'un atac de pànic pel perill de represàlies en forma d'arbitratges tendenciosos o rebudes hostils en pròxims desplaçaments. La por és humana, però també ho seria no deixar sol l'home que va tenir la dignitat de no rebaixar-se a la imposició de no parlar en la llengua que li vingui de gust. Ni el comunicat de dilluns de l'Osca, en què acusa el tècnic de Mequinensa de crear un problema on no n'hi havia cap –cosa certa aplicada al periodista que es va negar a escoltar-lo en català–, ha motivat cap suport públic del Girona cap al seu entrenador. La resposta que sí que va arribar dilluns va ser la d'Agné, negant-se a continuar parlant del tema. Tot plegat, la metàfora d'aquest país nostre. Contra les agressions i la intolerància, gestos de dignitat que com a poble aplaudim i ens animem a continuar tenint, però de les cases grans, ni una paraula amable. Silenci sepulcral i tal dia farà un any. Que serà l'any que el valent passarà preguntant-se si va valdre la pena alçar-se.