Tota anàlisi feta a l'escalf d'una derrota corre el perill de convertir un punt en una taca o una taca en un bassal. L'anècdota és anècdota, no és categoria. El Barça, és cert, va marxar amb cara de pomes agres del primer assalt de l'eliminatòria de Champions contra l'Arsenal. Va jugar una hora llarga d'excel·lent, però va perdonar massa (notable), va donar treva a la defensa anglesa en la segona part (bé) i, finalment, concedir la remuntada en l'últim quart d'hora. Mal partit? No. Mal resultat? Tampoc, el 2-1 sempre ha estat bo amb vista a la tornada. Mal senyal? No ens embalem. Fins i tot el millor equip de la història és humà, té moments millors i pitjors i comet errors. Però l'examen de l'Emirates el va passar amb un aprovat i prou.

En el xoc de trens, l'equip de Guardiola va tornar a demostrar que és més complet i més competitiu que el de Wenger. Va defensar millor, va pressionar més amunt, va guanyar descaradament la batalla de la possessió i el control i va treballar bé el punt més feble del rival (l'esquena dels centrals) fins a posar el partit allà on calia per sentenciar-lo i encarrilar l'eliminatòria. Però no va completar la feina. A Messi se li van escapar els gols que qualsevol altre dia haurien liquidat l'afer, i un partit que estava a punt per ser tancat, va quedar prou obert per ser capgirat.

Hi ha debat sobre si prioritzar el 0-1 abans que el 0-2 era la millor opció vista l'esterilitat de tanta superioritat ofensiva. Conservadorisme o intel·ligència? Especulació o pragmatisme? El veredicte final acostuma a ser d'un resultadisme sense embuts. En qualsevol cas, l'equip de Guardiola es va acabar centrant a matar el partit, que no hi passés res. Ho va aconseguir durant una bona estona, però va començar abandonant l'agressivitat ofensiva i va acabar perdent l'hermetisme defensiu. Va fallar Víctor Valdés, sí, però va sentenciar l'efecte dominó. Mals atacs, més pèrdues de pilota, menor capacitat de recuperació, més possibilitats per a la verticalitat de l'Arsenal, més córrer cap enrere i més accions defensives al límit.

El problema del càlcul –premeditat o induït per les circumstàncies– acostuma a ser el marge d'error. Contra l'Arsenal, el marge era ben petit. Ho era per la mínima diferència en el marcador, però també perquè les forces al mes de febrer estan en la banda baixa i perquè els de Wenger van demostrar estar més ben armats que fa un any, tal com s'intuïa abans del matx. Al final, el càlcul va saltar pels aires.

El Barça havia tingut la seva presa agafada pel ganyot durant més d'una hora, però la va deixar anar i l'Arsenal ho va aprofitar. El seu premi en el quart d'hora final va ser excessiu pel futbol i escandalós per la complicitat arbitral, si fa o no fa com la temporada passada al camp de l'Inter. Però el duel futbolístic va valer la pena i al Barça li queda la segona part al Camp Nou.

Hauran de passar tres setmanes que es faran llargues, perquè res no està perdut i tot està per guanyar. Però també s'agrairà que siguin llargues si això ajuda que Puyol pugui rescabalar l'equip de la baixa per targetes de Piqué. El lapsus de l'Emirates clarament és pot remuntar, però sobraran les concessions i caldrà mantenir-se més a prop de l'excel·lent.