Un pas enrere, dos endavant

Si el cama­rada Vladímir Ílitx, també cone­gut com a Lenin, arriba a saber que empraríem la seva teo­ria de «fer un pas enrere per aga­far embran­zida i fer dues pas­ses enda­vant» per ana­lit­zar el Barça, igual enge­gava la revo­lució a fer punye­tes. Des de l'Emi­ra­tes, a la crítica i als culers se'ls ha anat la mà renyant l'equip. Pot­ser sí que tenien la inven­ci­bi­li­tat gola avall o enyo­ra­ven els vells temps del fata­lisme com aquell exfu­ma­dor que, quan recau, és per cre­mar tres paquets de cop i encen­dre la següent cigar­reta amb la buri­lla de l'últim. No se n'ha fet un gra massa, no. Quilo i mig d'exa­ge­ració. I en el repar­ti­ment de bufes, ha rebut fins i tot l'apun­ta­dor, com si l'atac d'amnèsia fos gene­ral, tornéssim als 60 i a l'«aquest any, tam­poc». Maxwell? Ni que fos Ibra i hagués cos­tat el mateix. Valdés? Un segon Dutruel o quasi. Els davan­ters? Unes pepes, anti­gues esco­pe­tes de fira. Messi? Set par­tits estèrils a les illes de Sa Majes­tat. Només ens queda reba­te­jar-les de Pèrfida Albió i apun­tar-nos pagant quota d'asso­ciat a tres con­fra­ries de fre­akies: la que asse­gura que Elvis con­ti­nua viu, que el mons­tre del llac Ness neda cada nit boi­rosa i que Cris­ti­ano dóna mil tombs com a humil fut­bo­lista al pobre Leo.

Just quan pensàvem que el bar­ce­lo­nisme havia superat els vells fan­tas­mes de la fam, gràcies a la llarga teràpia de set o vuit anys d'excel·lències i magnífics àpats, retor­nen les pors sense que ningú es molesti a mirar l'evidència. El rebost con­ti­nua ple a ves­sar. És més, vénen tràilers amb més pro­vi­si­ons. Sí, certa falta d'efec­ti­vi­tat, pun­tu­als i deci­si­ves erra­des arbi­trals i encerts d'uns vir­tu­o­sos rivals, fos a El Molinón i, en espe­cial, a Lon­dres, con­tra aquests gun­ners cada cop més sem­blants a l'ori­gi­nal que desit­ja­rien pla­giar. Però tret d'això, res a témer que no sigui la inèrcia poc ambi­ci­osa dels suplents o l'aban­do­na­ment d'aquell ins­tint assassí de cara a bar­raca, ara en mans del caprici de les muses. En el súmmum de la con­fiança tan gua­nyada, un pas enrere, dos enda­vant, aquest refre­da­ment és una bene­dicció dis­fres­sada. L'equip no pot rebai­xar ni un mil·límetre la tensió, ja ho sap prou, però l'afició s'ha de pene­dir de dis­cu­tir-li el dret de per­dre, d'empa­tar, de ser algun dia mor­tal. Només fal­ta­ria, després de tan­tes i tan­tes ale­gries.