El dia després

Ens pas­sem la vida bus­cant expli­ca­ci­ons con­vin­cents per a situ­a­ci­ons inex­pli­ca­bles. Res ens inco­moda tant com haver de reconèixer que no tenim res­pos­tes del tot con­clo­ents. Les grans teo­ries, en canvi, tenen molt bona premsa. En la vida i en el fut­bol. Fa pocs dies, en una con­versa amb aquest diari, Juanma Lillo defen­sava que com més ens afer­rem a pro­funds debats tàctics, a les estadísti­ques, a la psi­co­lo­gia... –a la física quàntica, afe­gia– per inten­tar jus­ti­fi­car un resul­tat, més ens allu­nyem de la rea­li­tat i més caiem en l'opor­tu­nisme. A l'Emi­ra­tes, per exem­ple, Leo Messi va fallar dos gols d'aquells que no falla gai­rebé mai. En cas d'haver estat encer­tat, el Barça hau­ria tor­nat de Lon­dres amb els quarts de final a la but­xaca i una pila d'elo­gis a la maleta. O pot­ser no. Pot­ser lla­vors Wen­ger hau­ria introduït els can­vis abans i l'Arse­nal hau­ria gua­nyat 4-3. Qui sap. El cas és que un cop con­su­mada la der­rota a l'Emi­ra­tes, s'infe­reix que el Barça no va estar al nivell d'altres par­tits en què solia vèncer amb suficiència. I com que resulta que en els dos últims anys algu­nes de les poques enso­pe­ga­des d'aquest equip van arri­bar per aques­tes matei­xes dates, la con­clusió és que, al Barça, el mes de febrer no li va gens bé. I com que seria massa ago­sa­rat sos­te­nir que aquesta coin­cidència té a veure amb les tem­pe­ra­tu­res de l'època o amb les fases lunars, només queda recórrer a una supo­sada dava­llada física, al can­sa­ment dels juga­dors... Amb els fets con­su­mats, és fàcil bas­tir qual­se­vol teo­ria d'una apa­rença de cre­di­bi­li­tat. El dia després.

La rea­li­tat és, segu­ra­ment, molt més sen­zi­lla i alhora ina­bas­ta­ble. Messi deia ahir que encara no s'expli­cava com havia pogut fallar aquells dos gols. I resulta impos­si­ble deter­mi­nar fins on arri­ben els errors del Barça en aquests tretze minuts maleïts i on aca­ben els mèrits de l'Arse­nal. Tot i que a l'afi­ci­o­nat li pot sem­blar que hi ha d'haver una expli­cació clara a la der­rota d'un equip que ja s'ima­gi­nava aliè al fracàs, el mateix Guar­di­ola ha reco­ne­gut en els últims dies que no hi ha gai­res coses a cor­re­gir, més enllà dels petits detalls, i que les raons de la der­rota cal bus­car-les en aque­lla part d'atzar i d'impre­vi­si­bi­li­tat que té el fut­bol: els estats d'ànim d'un par­tit, una pilota que no entra, un rival que empeny, un estadi que crida... Sí que és més evi­dent que sent fidels al seu estil, plàstic i atre­vit, els dos equips van tenir el par­tit a l'abast en algun moment. I que pocs rivals tenen prou talent per dis­cu­tir la pos­sessió al Barça. Pocs són capaços d'enllaçar una seqüència mínima­ment llarga de pas­sa­des –ni tan sols de pro­var-ho– con­tra un Barça que excel·leix en la pressió. L'Arse­nal sí que pot fer-ho i inten­tarà repe­tir-ho al Camp Nou. Per lògica, han de ser els millors –o sigui el Barça– els que gua­nyin. Però amb la lògica ja se sap...