Ens passem la vida buscant explicacions convincents per a situacions inexplicables. Res ens incomoda tant com haver de reconèixer que no tenim respostes del tot concloents. Les grans teories, en canvi, tenen molt bona premsa. En la vida i en el futbol. Fa pocs dies, en una conversa amb aquest diari, Juanma Lillo defensava que com més ens aferrem a profunds debats tàctics, a les estadístiques, a la psicologia... –a la física quàntica, afegia– per intentar justificar un resultat, més ens allunyem de la realitat i més caiem en l'oportunisme. A l'Emirates, per exemple, Leo Messi va fallar dos gols d'aquells que no falla gairebé mai. En cas d'haver estat encertat, el Barça hauria tornat de Londres amb els quarts de final a la butxaca i una pila d'elogis a la maleta. O potser no. Potser llavors Wenger hauria introduït els canvis abans i l'Arsenal hauria guanyat 4-3. Qui sap. El cas és que un cop consumada la derrota a l'Emirates, s'infereix que el Barça no va estar al nivell d'altres partits en què solia vèncer amb suficiència. I com que resulta que en els dos últims anys algunes de les poques ensopegades d'aquest equip van arribar per aquestes mateixes dates, la conclusió és que, al Barça, el mes de febrer no li va gens bé. I com que seria massa agosarat sostenir que aquesta coincidència té a veure amb les temperatures de l'època o amb les fases lunars, només queda recórrer a una suposada davallada física, al cansament dels jugadors... Amb els fets consumats, és fàcil bastir qualsevol teoria d'una aparença de credibilitat. El dia després.

La realitat és, segurament, molt més senzilla i alhora inabastable. Messi deia ahir que encara no s'explicava com havia pogut fallar aquells dos gols. I resulta impossible determinar fins on arriben els errors del Barça en aquests tretze minuts maleïts i on acaben els mèrits de l'Arsenal. Tot i que a l'aficionat li pot semblar que hi ha d'haver una explicació clara a la derrota d'un equip que ja s'imaginava aliè al fracàs, el mateix Guardiola ha reconegut en els últims dies que no hi ha gaires coses a corregir, més enllà dels petits detalls, i que les raons de la derrota cal buscar-les en aquella part d'atzar i d'imprevisibilitat que té el futbol: els estats d'ànim d'un partit, una pilota que no entra, un rival que empeny, un estadi que crida... Sí que és més evident que sent fidels al seu estil, plàstic i atrevit, els dos equips van tenir el partit a l'abast en algun moment. I que pocs rivals tenen prou talent per discutir la possessió al Barça. Pocs són capaços d'enllaçar una seqüència mínimament llarga de passades –ni tan sols de provar-ho– contra un Barça que excel·leix en la pressió. L'Arsenal sí que pot fer-ho i intentarà repetir-ho al Camp Nou. Per lògica, han de ser els millors –o sigui el Barça– els que guanyin. Però amb la lògica ja se sap...