Tant com els elogis, el Barça necessita comprensió. Tant, no. Més. I suport. Els elogis, de fet, poden acabar tenint, per acumulació, un efecte perjudicial, si més no anestesiant. La comprensió, en canvi, sempre reconforta. I en els moments difícils, empeny. Hi ha moltes formes de comprensió, i en els moments complicats la millor expressió és el suport. I com més explícit, millor. No va ser el cas d'ahir al Camp Nou. L'equip va solucionar un partit molt complicat, però els més de vuitanta mil espectadors que hi havia a l'estadi van ser més assistents expectants que animadors entusiastes. Igual com molta de l'expectació prèvia: a veure si ja no saben guanyar, aquests. El que va fer l'equip de Guardiola ahir té tant de mèrit com el 5-0 al Madrid. Igualment com ens agrada a tots mesurar el que fa l'equip també, o sobretot, per com ho fa, el suport i l'agraïment que es mereix no s'hauria de mesurar tampoc només per la magnitud dels resultats. Al contrari, hauria de ser inversament proporcional. Com més li costa resoldre un partit, més suport hauria de tenir. I si no l'acaba resolent, l'ambient que l'envolta no hauria de ser tant de preocupació i/o sospita, sinó de confiança. Els aficionats, perquè és el seu paper i perquè l'equip s'ha guanyat tot el crèdit i tota la confiança del món. I la crítica, perquè a pesar de venir d'un empat i una derrota l'equip no ha donat cap senyal que permeti creure que s'ha extraviat. A Gijón i a Londres el joc de l'equip ha estat prou poderós per donar-li més crèdit que al resultat. Els resultats adversos, en qualsevol cas, només haurien de tenir un efecte. I hauria de ser automàtic: l'afició s'hauria de bolcar a donar suport a l'equip. Res més que això és el que ha reclamat Guardiola més per passiva que per activa abans del partit d'ahir.

Quan en la roda de premsa de dissabte va dissertar sobre el que és la normalitat i el que és l'excepcionalitat, o quan es compromet a vaticinar que els jugadors reaccionaran als resultats adversos i a les dificultats afegides (la baixa de Puyol i l'afegida de Valdés) posant-hi encara més ganes, el tècnic està dient que no és hora de dubtar de l'equip sinó de donar-li suport. I ho va haver d'acabar reclamant per activa aixecant reiteradament els braços quan l'Athletic va empatar de penal i les grades del Camp Nou havien passat de l'expectació a l'estupor. Però no havien tingut la connexió necessària amb l'equip per intuir que el que necessitava era una empenta anímica, un cop de mà intimidatori per al rival. La reacció dels jugadors va ser la que esperava Guardiola.

Un equip que guanya sempre necessita comprensió el dia que no guanya. Totes les altres coses aquest Barça ja les sap fer sol. Les solucions tàctiques, el desplegament estratègic, l'honestedat professional, la rebel·lió contra l'empat o la derrota van amb l'equipament de sèrie. Ahir van fer un partit encomiable. Molt complet en tots els aspectes. I era un partit d'una gran dificultat contra un rival molt exigent. Ni el gol de Villa en el minut 4 va servir per aplanar el camí. El Barça no es va creure que seria més planer, ni l'Athletic va estar disposat a fer veure que havia notat el cop. L'equip de Caparrós va arribar al Camp Nou amb un precedent similar al partit del Barça al camp de l'Arsenal. Tots dos equips havien estat dels únics rivals capaços d'aguantar el ritme i el domini del Barça al llarg d'un partit sencer. L'Athletic ho havia aconseguit en l'empat a zero al Camp Nou en partit d'anada de la copa. I aquell va ser el punt de partida de Caparrós per plantejar les mateixes dificultats al Barça. Guardiola s'ho esperava. I havia preparat algun recurs tàctic per trencar la defensa basca. El gol de Villa ho va evidenciar. Una doble diagonal amb un punt de trobada va crear la situació de gol. L'equip ja va arrencar sense Pedro a l'extrem dret. Tampoc Villa era a l'extrem esquerre. Es tractava de generar passadissos per a Alves i Abidal. Sobretot per al brasiler. Perquè pogués rematar, centrar o fer jugada. Els davanters es van acumular al centre, Xavi va veure l'espai per on entrava Alves en diagonal, li va enviar una passada també en diagonal i en el punt de trobada, al primer toc, el brasiler va servir el gol a Villa. Una solució tàctica de Guardiola ben executada per l'equip va servir per arrencar el partit amb un gol d'avantatge. Després, va venir el que ja s'esperava. Una gran defensa de l'Athletic, que va tapar sempre tots els forats, fins i tot el que els havia costat el primer gol. Els bascos van empatar de penal, i el Barça es va quedar amb les ganes que li xiulessin a favor el de Pedro a la primera part i el de Messi a la segona. Més motius per haver de remar contra corrent. Fins que va arribar el gol. De Messi, és clar. Tots van lluitar, però l'argentí va encarnar un altre cop l'esperit col·lectiu d'ambició, d'inconformisme.

Una victòria que té tant valor com la del 5-0 al Madrid, sí. Perquè val també tres punts, però sobretot per com es van aconseguir l'una i l'altra: amb un equip que ho va donar tot. Com sempre.