Em sembla veritablement increïble que en el món actual en què mana la informació i que internet i les xarxes socials contribueixen de manera decisiva fins i tot a enderrocar règims vergonyosos, es limiti el dret a conèixer una cosa tan bàsica com el resultat final del partit que va enfrontar dimecres Mersin i Tarragona per organitzar els Jocs Mediterranis del 2013 a corre-cuita. Van semblar unes eleccions polítiques, perquè tots els bàndols van quedar contents, els guanyadors, Mersin, i els derrotats, Tarragona, que preferien organitzar els del 2017 i que si no hi ha un daltabaix, ho faran. Els membres de la candidatura tarragonina diuen que tant els fa saber el resultat final. Això diuen, però no m'ho crec, perquè segur que burxen per saber qui hi ha votat en contra per intentar garantir-ne el suport l'octubre vinent. Si van perdre per golejada o si els van assenyalar un penal en l'últim minut que un país balcànic (sembla que els balcànics van concentrar el vot a favor dels turcs) va executar amb mestria per l'escaire. Tant se val, perquè tot plegat va semblar una gran comèdia en què l'anècdota va ser el vot per correu electrònic, un sistema prou controvertit i lamentable per sortir del pas. El fet que Amar Addadi, el president del CIJM, hagi amagat el resultat, pot respondre també al fet que hi hagi hagut pocs votants. Entre els problemes dels països àrabs i l'emprenyament d'alguns membres del CIJM pel sistema escollit, seria possible aquesta hipòtesi. No saber el resultat del partit és tan trist com que la notícia de la ciutat guanyadora arribi abans a la premsa i les xarxes socials que a la mateixa candidatura per la via oficial. Tarragona fa bé de queixar-se. No pas per combatre els periodistes de France-Presse, que van fer molt bé la seva feina, que no és res més que informar, sinó per criticar els que han permès la filtració i que han provocat una situació tan esperpèntica. És evident que això dels Jocs Mediterranis necessita gent nova al capdavant per actualitzar-se i treure naftalina dels armaris, perquè tot plegat ha estat ridícul per a un certamen que ja té ben poca repercussió esportiva. Cal, per tant, un reset.

Fa la pinta que tot estava ja almenys mig emparaulat. Als turcs, amb les instal·lacions enllestides, els feia gràcia enxampar la seva oportunitat. I als tarragonins, els convenia esperar i tenir un altre pavelló i un nou centre aquàtic que mai haguessin tastat. És només una hipòtesi indemostrable en el marc d'uns comitès alterables segons el vent d'interessos que bufa. Si no hi ha una llevantada, els Jocs del 2017 estan assegurats.