Partit de resultat més que incert

Em sem­bla veri­ta­ble­ment increïble que en el món actual en què mana la infor­mació i que inter­net i les xar­xes soci­als con­tri­bu­ei­xen de manera deci­siva fins i tot a ender­ro­car règims ver­go­nyo­sos, es limiti el dret a conèixer una cosa tan bàsica com el resul­tat final del par­tit que va enfron­tar dime­cres Mer­sin i Tar­ra­gona per orga­nit­zar els Jocs Medi­ter­ra­nis del 2013 a corre-cuita. Van sem­blar unes elec­ci­ons polítiques, perquè tots els bàndols van que­dar con­tents, els gua­nya­dors, Mer­sin, i els der­ro­tats, Tar­ra­gona, que pre­fe­rien orga­nit­zar els del 2017 i que si no hi ha un dal­ta­baix, ho faran. Els mem­bres de la can­di­da­tura tar­ra­go­nina diuen que tant els fa saber el resul­tat final. Això diuen, però no m'ho crec, perquè segur que bur­xen per saber qui hi ha votat en con­tra per inten­tar garan­tir-ne el suport l'octu­bre vinent. Si van per­dre per gole­jada o si els van asse­nya­lar un penal en l'últim minut que un país balcànic (sem­bla que els balcànics van con­cen­trar el vot a favor dels turcs) va exe­cu­tar amb mes­tria per l'escaire. Tant se val, perquè tot ple­gat va sem­blar una gran comèdia en què l'anècdota va ser el vot per cor­reu electrònic, un sis­tema prou con­tro­ver­tit i lamen­ta­ble per sor­tir del pas. El fet que Amar Addadi, el pre­si­dent del CIJM, hagi ama­gat el resul­tat, pot res­pon­dre també al fet que hi hagi hagut pocs votants. Entre els pro­ble­mes dels països àrabs i l'empre­nya­ment d'alguns mem­bres del CIJM pel sis­tema esco­llit, seria pos­si­ble aquesta hipòtesi. No saber el resul­tat del par­tit és tan trist com que la notícia de la ciu­tat gua­nya­dora arribi abans a la premsa i les xar­xes soci­als que a la mateixa can­di­da­tura per la via ofi­cial. Tar­ra­gona fa bé de quei­xar-se. No pas per com­ba­tre els peri­o­dis­tes de France-Presse, que van fer molt bé la seva feina, que no és res més que infor­mar, sinó per cri­ti­car els que han permès la fil­tració i que han pro­vo­cat una situ­ació tan esperpèntica. És evi­dent que això dels Jocs Medi­ter­ra­nis neces­sita gent nova al cap­da­vant per actu­a­lit­zar-se i treure naf­ta­lina dels arma­ris, perquè tot ple­gat ha estat ridícul per a un cer­ta­men que ja té ben poca reper­cussió espor­tiva. Cal, per tant, un reset.

Fa la pinta que tot estava ja almenys mig empa­rau­lat. Als turcs, amb les ins­tal·laci­ons enlles­ti­des, els feia gràcia enxam­par la seva opor­tu­ni­tat. I als tar­ra­go­nins, els con­ve­nia espe­rar i tenir un altre pavelló i un nou cen­tre aquàtic que mai hagues­sin tas­tat. És només una hipòtesi inde­mos­tra­ble en el marc d'uns comitès alte­ra­bles segons el vent d'interes­sos que bufa. Si no hi ha una lle­van­tada, els Jocs del 2017 estan asse­gu­rats.